Sense pla(neta) B

Vaig visitar Viena per primera vegada fa molts dies. A la Barcelona preolímpica d’on jo venia la brossa es facturava tot al mateix contenidor i per això, en arribar a la capital austríaca i veure que n’hi havia cinc, vaig al·lucinar. Eren petits, cuquis, cuquis i de colorins: verd, groc, blau, marró per a l’orgànic i gris per a la resta. Vaig pensar que els vienesos, quan sortien a llençar les escombraries, devien sentir-se com si els rebés un arc iris de cotó de sucre per on ascendir fins al país de les fades.

Ara que el fenomen multicolor del reciclatge s’ha consolidat més o menys al nostre entorn, i que ningú en discuteix les bondats, sembla que se’ns ha girat més feina. Un estudi recent, centrat a la conca Mediterrània (i tanmateix ben extrapolable a la resta del món –l’únic que tenim, perquè que jo sàpiga no hi ha una Terra B on poder mudar-nos) alerta dels perills que ens aguaiten a tocar del Mare Nostrum: en unes dècades, sequera pertinaç que portarà de la mà megaincendis, onades de calor severes o inundacions causades per l’augment espectacular del nivell del mar, que redundarà (aquest últim) en la salinització de les terres de cultiu i dels corrents freàtics (que els ho diguin a la gent del Delta de l’Ebre), en moviments dramàtics de persones i en conflictes armats deguts a l’escassedat d’aigua dolça disponible, que disminuirà en un 15%, aproximadament. Tot plegat amanit, amén del procés global de desgel, pel creixement significatiu de la temperatura del fons marí. Amb això les meduses estan encantades de la vida: n’hi ha que ja reserven amb anys de marge el seu paquet vacacional al Mediterrani, perquè entre les perspectives actuals i les projeccions futures la demanda està pujant com l’escuma. I no seran els únics que aterrin per aquí: el peix lleó (només el nom espanta) i el mosquit tigre (ambdós sense relació amb l’acudit clàssic sobre l’os formiguer) comencen a empènyer diverses varietats locals cap a l’abisme. A més, vist que els xucla-sangs treuen dos pams a les espècies autòctones, no tenen oposició i han desplegat una cadena de franquícies que monopolitza el comerç de plasma, hemoglobina i productes afins destinats a la classe dominant.

Hi ha candidats on fotre el camp, un cop hàgim trinxat el planeta. Fa temps que es parla d’anar a Mart a donar pel sac, una possibilitat que ha provocat la fugida massiva de marcians i l’increment en l’índex de suïcidis entre la població aborigen. Aparentment, però, no serà a curt termini, així és que de moment haurem d’adaptar-nos al que hi ha. D’entrada, ja naixen nens que en lloc de dur-hi un pa, arriben amb una canoa inflable, un extintor i una minidessalinitzadora Moulinex a sota el braç.