Sense presses...

Els principals pensadors i investigadors del panorama mundial es plantegen una qüestió: ¿com pot ser que a les societats desenvolupades, les de l’anomenat Primer Món, els índexs de felicitat siguin tan baixos? Comenten en les rotllanes de les cimeres on debaten aquests temes o en les seves columnes dels diaris o revistes especialitzades la idea de: “Mai havíem tingut una societat tan avançada tècnicament en la tecnologia, que ens acomodés i facilités la vida quotidiana i pràctica, però tot i això som infeliços. Les malalties mentals han augmentat, les persones tenen cada vegada més depressió i ansietat, i les nostres relacions humanes s’han deteriorat fins a nivells mai vistos. Som la generació d’humans de tota la història que viu millor i més fàcilment, i en canvi som la generació que pitjor sap viure. Què passa?”

Cal tenir en compte certs factors de la nostra societat actual. Un d’ells, i que veig cada dia a la consulta quan escolto les històries de les vides de les persones, és el ritme i la velocitat a la qual es viu. La revolució de la tecnologia ha canviat el món de la informació, i amb això les nostres relacions, i també el ritme de la vida. Ara tot és molt més ràpid, perquè en aquest capitalisme renovat la immediatesa i fer sempre coses són principis bàsics i necessaris per mantenir el sistema del capitalisme en auge. El capitalisme es basa en la premissa de consumir. Si es consumeix tot funciona i la roda mai para. Però si s’aconsegueix consumir sempre i sense descans el capitalisme accedeix al seu nivell més elevat fins a aconseguir cosificar les persones i convertint-nos en simples peces de l’engranatge. Com si fóssim robots, que és la pròxima meta del capitalisme.

Per tant, l’objectiu és consumir sense parar, i per això es necessita que les coses vagin ràpid i que les persones sempre tinguin tasques i obligacions per fer. Atura’t un moment i reflexiona. A quin ritme vius? A quina velocitat fas les coses? Quantes coses has de fer cada dia? Vas tan ràpid que ni ets conscient del que fas, perquè ja ho fas per rutina o, si és una cosa nova en la teva vida, ho fas amb poca consciència, volent-ho fer el més ràpid possible. Els ritmes biològics interns d’una persona s’han accelerat. La gent pensa, s’emociona i actua ràpid. Mengem ràpid, caminem ràpid, fem l’amor ràpid, treballem ràpid, pensem ràpid, ens divertim ràpid. Fixa’t quan estàs en una conversa. Cada dos per tres interromps o t’interrompen. I quan la persona parla, diu alguna cosa que no té res a veure amb el que li comentaves o que simplement no és la resposta. Per què?

Perquè no t’escoltava, i ni tu segurament tampoc escoltes. Perquè estaves en un altre lloc pensant altres coses, o les teves coses, a un ritme molt ràpid. I no pots estar en tres llocs alhora. Parlem molt ràpid. I si parles ràpid és que penses ràpid, i si penses ràpid és que actuaràs ràpid. I quan actues ràpid les coses no surten tan bé, i ni tan sols les gaudeixes ni sents plaer, perquè tot ho fas amb ansietat i amb ànsies.

El nostre cor, en general, va molt ràpid. I llavors s’accelera tant que no aconsegueix viure les coses. Per això la majoria de la gent tot i fer tantes coses, i la majoria molt bé, sempre se senten insatisfetes i decebudes. Perquè no les han viscut, perquè no les han fet sense presses i connectant amb el que feien, sinó que les han consumit. No pots dir-te mentalment i de forma inconscient tot el dia: “he de ... he de... he de...”. És una programació i creença mental que et genera estrès, i amb això ansietat, i després de l’ansietat ve la depressió. Has de tornar a viure sense presses. A pensar, parlar i fer sense presses. No tens per què deixar de fer tantes coses com fas. Has de fer-les de manera diferent, sense presses, vivint i sentint allò que fas. Sentiràs amor, plaer, bellesa. Tornaràs a ser feliç. Tornaràs a existir. Tornaràs a viure.