Sense rumb

Aquest és el sentiment que tenim una part de l’arc parlamentari i de ciutadans respecte a les negociacions que el Govern està fent amb la UE per a l’acord d’associació. Sense un cap visible al capdavant, un ministre que no sabem fins quan continuarà amb la cartera d’Exteriors: fins al juny? Fins al final del mandat? És poc seriós. Amb un horitzó de finalització de l’acord que canvia segons com bufa el vent, que va començar amb una arrencada de cavall i sembla estar ara en una aturada de ruc.

Els Liberals vam demanar públicament, un cop el Brexit va ser una realitat, que el Govern aturés les negociacions; dic bé, aturar, que no vol dir abandonar, per saber quines conseqüències innegables tindria una decisió com aquesta en el model d’Unió Europea. Se’ns va acusar d’antieuropeus, d’immobilistes i de voler aïllar-nos. Ara, un cop el parlament britànic ha ratificat allò que el poble va decidir, resulta que sí, que caldrà alentir les negociacions, que difícilment es podrà tancar un acord aquesta legislatura perquè la prioritat per a la UE és definir quina serà la relació entre la UE i Anglaterra.

Doncs hi estem d’acord, per sentit comú, perquè és el millor per a Andorra i perquè les presses no són un bon aliat quan s’han de prendre decisions importants. Però sobretot perquè tancar un acord ràpid en el cas d’Andorra podria significar no tancar el millor acord possible.

La UE vol evitar de fer concessions en favor d’Andorra que després puguin servir de reclam per a altres països que estiguin negociant també amb Europa, i no em refereixo precisament a Mònaco i San Marino, que tenen la mateixa capacitat de negociació que Andorra.

No acusaré ara el Govern d’allò que alguns arribistes demòcrates no van dubtar a dir-nos quan vam reclamar precisament una pausa en les negociacions. Per una vegada, encara que sigui per voluntat de l’altra part, crec que estem d’acord en la decisió sobre l’acord d’associació, i és que l’escenari europeu actual és segurament el més inestable i incert dels darrers quinze anys; una crisi econòmica que ha mostrat la feblesa de l’euro, una crisi immigratòria que està qüestionant la política de fronteres, una crisi geopolítica amb altres potències –Rússia– que ha demostrat la feblesa de la Unió des d’un punt de vista polític, una fragmentació interna –Brexit– que fa incrementar els sentiments euroescèptics entre els mateixos socis...

En definitiva, un panorama del tot incert, inestable, gens clar i poc engrescador per intentar tancar un acord a correcuita amb finalitats electorals. Malgrat tot, hem d’intentar el millor acord possible, com sempre hem dit, que sumi, no que resti, que ens ajudi a créixer, no que ens empetiteixi, que ens doni un millor futur, no un futur ple d’incertesa.