Sense noms, oi? Acluco els ulls i amb la mà acarono la copa que m’espera a taula mentre acosto el cigar als llavis. Ummmm, és clar. El dinar ha estat correcte; el servei, acceptable; la beguda, suggeridora; el cafè, dens i calent, quina mania darrerament de servir el cafè tebi, i l’armanyac, flairós. A més, ens han obert el balcó amb dues butaques acollidores per rebre el sol d’aquest dia d’hivern, un dels darrers potser. Fent un capmàs, bé podia prometre al meu interlocutor que no tenia cap intenció d’inquirir pel nom de ningú, perquè de fet no soc periodista ni n’exerceixo. De tant en tant explico històries i de tant en tant algú les publica. Deixem-ho així doncs, en podríem dir un conegut. Tots dos hi estem d’acord. Callem i gaudim de la panoràmica, que és una mena de vista que no acabo d’entendre. Abans escrivia el que trobava al carrer, el que escoltava al clípol o el que m’explicaven a la porta d’un local. Ara que soc més gran, vull dir, vell, transcric converses de sobretaula. És una millora i no m’enyoro de gestes nocturnes, sobretot si convida l’altre. Quanta raó tenia Biedma quan escrivia que sempre és massa tard quan aprens que “la vida iba en serio”. El meu comensal hi torna, semblaria que el nostre protagonista sense nom es veu abocat al suïcidi social sense remei. Arquejo les celles per demanar, fingint sorpresa, com és això en aquesta època de xarxes de tots colors. Doncs, veurà, ell, perquè el sexe sí que el podem mantenir, oi?, en aquesta setmana de polèmiques transsexuals, doncs, ell és un gran lector, sempre atent a les novetats internacionals, llegeix mitja dotzena de llengües, sense menystenir mai els clàssics. Un dia es va publicar a Le Figaro una contra amb el rànquing dels vint escriptors més venuts a l’Hexàgon. No n’havia llegit cap i no només això, sinó que no en coneixia cap. Evidentment exagerava. Qui era aquell Musso que havia venut gairebé dos milions d’exemplars. Com podia expressar la perplexitat inicial, el desencís posterior i l’astorament final. Vull fer notar que, com a bon lector que ets, lector meu, saps que l’ocell, l’astor, causa por en qui el veu que es precipita a sobre seu. Per sort, els rics ja no cacen amb ocells i es limiten a engrandir el patrimoni amb enginyeria financera i fiscal. Tot mentida, per tant. Vaig assentir mentre exhalava el fum d’aquell bon cigar en un lloc en què segons la llei era prohibit. S’ha d’admetre que la desconnexió de la realitat literària i la seva substitució per la de la compravenda de tot en tot moment ha de ser ben dolorosa. La pèrdua de valor del criteri de qui més en sap per substituir-lo per la virtut de la manca de criteri, és a dir, el qui més ven, et pot deixar com un pollastre a l’ast. La conversa va continuar per aspectes més íntims que facilitarien la identificació del nostre objecte d’estudi. Després de la segona copa, les conclusions eren evidents. Les comercials les deixarem de banda. Aquest és el quid. Ser tan llegit no ha d’impedir oblidar que nihil novum sub sole. Ja ho veieu. Per errar-la no cal llegir tant, només admetre que ens han centrifugat als límits de l’existència col·lectiva. Com el nostre anònim descol·locat.