Quan vas a un judici i veus víctimes que han de declarar per abusos sexuals o maltractaments al cap de quatre anys i mig, set o, fins i tot, vuit anys dels fets denunciats és evident que alguna cosa no funciona. Primer, perquè per moltes declaracions prèvies per escrit que hi hagi el fet denunciable perd la frescor delictiva. La justícia és lenta, això ja ho sabem i ens hi resignem. Però això fa que hi hagi sentències que atempten contra la realitat. La setmana passada hi va haver el cas d’un home a qui el tribunal va condemnar per abús sexual a una dona amb una discapacitat mental. Els fets van passar fa set anys i tres mesos i ara, a més dels dos anys de presó que haurà de complir, se li prohibeix, ara!, després de més de set anys sense que s’hagi pres cap mesura preventiva contra ell, que entri en contacte amb la víctima. A part, també es va condemnar per maltractaments un home, per uns fets del juny del 2013, a no entrar en contacte amb la seva exdona en els propers sis anys. Durant tot aquest temps, i segons la mateixa víctima, sí que s’havien trobat en alguna ocasió. I l’excònsol menor de la capital Josep Vila, que va ser condemnat per dos delictes d’exhibicionisme davant de menors, per fets del 2010 i el 2013? Ara se li prohibeix concórrer durant quatre anys en llocs on pugui haver-hi menors i entrar en contacte amb les quatre víctimes (que ara ja són majors d’edat) en els propers cinc anys. Sentències que no curen les ferides mal cicatritzades de les víctimes, en molts casos, ni tampoc ajuden a la inserció dels condemnats. A més, evidencien que durant anys han deixat en llibertat els que consideren ara delinqüents.