Et diré una cosa que pot incomodar: potser no ets massa sensible… potser estàs en un entorn que no sap sostenir el que sents. En un món que premia la rapidesa, l’eficiència i la duresa emocional, sentir amb intensitat sembla un inconvenient. Però, i si fos justament el contrari? I si el problema no fos la intensitat, sinó la manca d’espais on aquesta intensitat pugui ser compresa, validada i acompanyada amb respecte i presència real?
La sensibilitat és com un sensor d’alta precisió. Capta matisos que altres passen per alt, interpreta amb profunditat el que passa dins i fora, i ens connecta amb la vida d’una manera més autèntica. No és debilitat, és capacitat. El problema és viure en entorns que, de forma subtil però constant, ens ensenyen a ignorar-lo o a apagar-lo per encaixar.
Sovint no és tant el que fem, sinó com ho fem… i, sobretot, què ens diem mentre ho fem. Aquesta veu interna, discreta però persistent, pot ser una aliada o una jutgessa implacable. I massa sovint, sense adonar-nos-en, ens parlem pitjor del que parlaríem a qualsevol persona que estimem. Aquí és on comença una desconnexió silenciosa però profunda, que amb el temps afecta l’autoestima, la seguretat i la manera com ens posicionem davant la vida.
Com a pare, m’he trobat dient a la meva filla: “No ploris”. I després m’he aturat. Per ella, plorar no és cap problema, és una forma d’expressar-se. És llenguatge emocional en estat pur. Potser, en lloc de frenar-ho, el repte és acompanyar-ho. Preguntar, encara que no tingui resposta. Obrir espai perquè, a poc a poc, pugui posar paraules al que sent.
Així és com es construeix un món interior sòlid, una identitat més segura i una relació sana amb les emocions.
Ningú em va explicar que totes les emocions són vàlides. Que no hi ha emocions bones o dolentes, sinó emocions escoltades o ignorades. Posar nom al que sentim ens dona direcció, ens ajuda a entendre en quin punt estem, desperta curiositat i, en moltes ocasions, ens fa passar de sobreviure a viure amb sentit i coherència, connectant amb allò que realment ens importa.
Quan aquest sensor d’alta precisió es reprimeix, no desapareix. Es desregula. I és aquí quan apareix aquella veu interna que ens redueix: “no n’hi ha per a tant”, “ets massa exagerat”, “hauries de ser diferent”. Paraules que no se les emporta el vent. Paraules que es queden, que es claven i que, amb el temps, poden acabar definint com ens veiem i com ens relacionem amb el món i amb nosaltres mateixos. És com un equip que decideix no mirar les estadístiques del partit perquè incomoden.
Durant un temps pot semblar que tot va bé, però el rendiment baixa, els errors es repeteixen i la direcció es perd. I el més perillós no és escoltar aquestes veus, sinó no qüestionar-les. Dir-nos que “no ens afecten” mentre, en silenci, les integrem. Negar el que sentim no ho elimina. Ho acumula, ho intensifica i ho multiplica. Fins que surt, sovint de forma desordenada, en moments inesperats i amb més força de la que ens agradaria, generant més confusió que claredat.
En la meva experiència acompanyant persones: el que més valoren és sentir-se escoltades i validades. I això, que sembla tan bàsic, no és tan habitual com hauria de ser. Em genera satisfacció, però també em convida a reflexionar sobre el tipus de societat que estem construint i la manca d’espais on poder ser sense filtres i lliure de judicis. Perquè quan l’entorn acompanya, la sensibilitat es converteix en un do. Ens permet connectar, entendre, empatitzar i viure amb profunditat. Però quan l’entorn no sosté, aquest mateix sensor es converteix en bloqueig, resistència i desconnexió emocional.
Aquesta setmana, et convido a provar: en lloc de dir-te “no n’hi ha per a tant”, pregunta’t “què m’està intentant dir això que sento?” Potser no necessites sentir menys. Potser només necessites començar a escoltar-te millor.