Soc músic. Aquesta afirmació que per als que em coneixeu pot semblar una obvietat i per als que no una futilesa que potser ni us va ni us ve, per a mi és essencial; una fita, un assoliment impensable quan era adolescent i a l’hora del pati amb el Cartes i el Casamajor donàvem voltes a aquesta entelèquia, un somni impossible d’aconseguir.

A base de treball i de creure’ns-ho el Cartes i jo hem aconseguit poder dir “músic” quan algú ens demana que som, tot i que de vegades va acompanyat d’un afegitó a tall de repregunta, “no, no, que de què treballes” Doncs això, de músic.

Així doncs, em llevo i me’n vaig a fer música en alguna de les seves diverses formes; una classe, un assaig, una composició, una producció, l’edició d’algun disc. Hi ha moltes maneres de dedicar-se a la música i jo m’hi dedico de totes les que se’m presenten al davant. Fa temps que sé que ser músic va més enllà de sortir a les revistes fent pose de dolentot, que era un dels ítems que rondaven pels caparrons dels tres adolescents que us he esmentat abans al pati del Sant Ermengol.

Una vegada superada la fase Super-POP t’adones que ser músic és una altra cosa més profunda i que l’èxit no és l’aparició a un parell de revistes especialitzades, sinó poder ajuntar uns quants euros a final de mes fent el que realment t’agrada. Això és l’èxit, però explica-ho a aquells tres teenagers.

He de dir que més enllà de ser músic hi ha el fet de sentir-se’n, i això és una cosa que sí que l’has de treballar, perquè el dia a dia fa que el que havies estat desitjant des de petit pugui tornar-se monòton i acabi perdent l’espurna.

Les noves tecnologies han fet que molts músics puguin enregistrar els seus discos a casa o en petits estudis, i aquest ha estat el meu cas els darrers anys. L’època en què anàvem a grans estudis per Catalunya amb els Hysteriofunk havien passat a la història.
 Els nostres primers discos Random, Juanjo, Deco i Forma van ser enregistrats a quatre dels millors estudis de Catalunya, però el cinquè, en plena pandèmia, ja ens va fer provar la tecnologia i la transmissió d’arxius per internet i el vam fer entre l’estudi casolà del Lluís Cartes i el que tinc jo a la meva escola de música. Cal dir que ens va quedar molt bé, però el fet de no ser tots plegats a un estudi executant els temes plegats, tot i que no es noti a la gravació, és un sistema que als Hysteriofunk no ens agrada gaire. A mi, gravar en un gran estudi de gravació em fa sentir músic.

Estic content perquè la setmana que ve em tancaré de nou amb una colla d’amics en un d’aquests grans estudis de gravació, a Gravaciones Silvestres del Marc Parrot per enregistrar un nou disc, no serà un disc d’Hysteriofunk, sinó de Veu Silent, aquest projecte musical liderat per la Roser Puigbò i el David Sanz. Anirem a enregistrar les seves noves composicions i ens sentirem músics.