Algun dia et convidaré a una vetllada literària en el meu jardí imaginari. No serà necessari vestir d’etiqueta, però sí dur un barret ben estrafolari. Com els de l’Amélie Nothomb, que potser s’animarà a passar a saludar. Beurem te en tasses i encarregaré un assortiment de pastes no massa dolces.  
No hi poden faltar l’Emma Woodhouse, l’Elizabeth Bennet i, molt especialment, la nostra estimada Anne Elliot. Com pots deduir, serà una celebració íntima, gens heroica. Aprofitarem la coincidència per commemorar els dos segles llargs de la mort de Jane Austen. I llegirem fragments de les seves obres. 
M’agrada especialment aquest que justifica la nostra informalitat en el vestuari: “Tot el que aconsegueix una dona en intentar lluir elegant és satisfer la seva pròpia vanitat, mai augmentar l’admiració dels homes ni la bona disposició d’altres dones.” 
Aquesta agudesa irònica que Jane Austen desplega amb moderació oportuna em fascina tant com la seva extraordinària sensibilitat. Els seus personatges no són rodons, són tan humans que ja tenen pensada la nota d’agraïment que ens faran arribar per la nostra invitació. 
Explica Harold Bloom a El canon occidental la preferència d’Austen per la paraula afecte –més que no pas amor–, ja que el considera “el sentiment més profund i durador” entre dues persones. Aquest descobriment em remet a la dissertació titulada L’amistat mata l’amor, que George Steiner inclou a la seva obra Fragments.
“Quan l’amistat s’aferma, la incongruència s’esvaeix”, sentencia Steiner en la seva defensa de les relacions entre amics. “L’home o la dona immune a l’amistat, que per casualitat o per voluntat pròpia no té amics, és un exiliat, un somnàmbul, i no serà ben acollit pels altres. L’amistat ens autoritza a dir: ‘Jo soc jo perquè 
tu ets’.”
La nostra amistat m’autoritza a demanar-te que no m’ajudis a recollir encara la taula. Sé que no podré retenir aquest temps que s’esvaeix només amb la visió de les restes d’una celebració. De mica en mica les veus de les nostres convidades s’apaguen. Aniré tornant un per un els llibres a la seva lleixa. Fins a arribar al darrer, el més sentit i sensible, que m’he promès rellegir: “Recorda que en algun moment tots sentiran la pena de separar-se dels amics, sense importar quina sigui la seva educació o el seu estat. Pren consciència de la teva pròpia felicitat.” M’acomiado de la senyora Dashwood amb tot l’afecte del món i de tu. Fins aviat, que tornaré a convidar-te al nostre jardí imaginari. 
Tota biblioteca personal o pública que es preui hauria de disposar de, com a mínim, un exemplar de Jane Austen ben a la vora. Millor si hi són tots.