El català, parlo de la llengua, ha estat notícia darrerament a casa nostra. I tot arran d’un tuit en què una persona es queixava que un agent de policia s’havia adreçat a ella en castellà. Una altra usuària li contestava que a ella li havia passat el mateix però amb un agent de circulació comunal.
És evident que a casa nostra es parlen moltes llengües de manera corrent, el català, el castellà majoritàriament i amb una gran varietat d’accents, el portuguès, el francès en menor mesura… Som una terra d’acollida i, a més, som un país fronterer. Ho tenim tot per ser un poti-poti de cultures i, per tant, amb una gran riquesa lingüística. Tot ben bonic i atractiu si ho mirem de manera romàntica. Però allò que sembla una qualitat es gira en contra, si se li’n pot dir així, quan aquells qui parlen la llengua del país de manera corrent o la tenen com a llengua materna, per ser més exactes, estan en clara minoria. Llavors, la llengua oficial es veu restringida al món de l’educació, les institucions i, normalment, a la senyalització pública del carrer.
Generalment tothom es mostra tolerant i respectuós amb tothom, també amb aquelles persones que no entenen o no saben expressar-se en la nostra llengua. Pocs es mostren intransigents i es fa l’exercici d’adaptar la llengua al seu interlocutor. Jo, per exemple, accepto que una persona em parli en castellà però si sé que m’entén segueixo parlant en català. Només canvio al castellà o una altra llengua quan veig que la comunicació no pot avançar. I quan sé que la persona en qüestió porta a Andorra vivint i treballant des de fa anys, ni em plantejo canviar de llengua. I no ho faig per intransigència, sinó perquè així, penso, se li fa un favor a aquella persona que no s’acaba d’atrevir a parlar en català tot i entendre’l. Sovint això passa per vergonya, o almenys aquest és el motiu que manifesten. Altres vegades, la majoria, és perquè en el fons no necessiten fer aquest esforç per comunicar. És justament en aquests casos que els fem un flac favor adaptant-nos a la seva llengua. Amb tot, a Andorra hi ha una gran tolerància lingüística.
Però tot té un límit. Alguns diran, i jo ho he verbalitzat algun cop també, que si haguessin anat a un altre país en lloc d’Andorra prou que haurien après l’alemany, l’anglès, el francès o l’italià per fer-se entendre. Cap altre ciutadà europeu deixaria de banda, per norma, la seva llengua com ho fa l’andorrà. Però també he dit molt sovint que part de la culpa és de nosaltres mateixos. Canviem la llengua per no entorpir la comunicació, per respecte, fins i tot per no sentir-nos ridículs o perquè, al final, què ens costa? També sabem parlar l’altra llengua! Però no. No li fem cap favor ni a la persona que tenim al davant per integrar-se del tot, ni a la llengua en si. Hem normalitzat que ens atenguin en castellà, hem acceptat que amb certes persones, la llengua privilegiada és la seva i no la nostra pròpia, hem acceptat que els nens parlin en castellà al pati de l’escola, sigui el sistema educatiu que sigui… hem acceptat situacions que en altres països serien inversemblants. Però insisteixo, Andorra és peculiar i també en aquest.
La cosa es complica i esdevé més inversemblant encara quan persones amb feines públiques institucionals parlen d’ofici en castellà al ciutadà o quan entre ells es parlen, en públic, en una altra llengua que no és la nostra. Reconec que personalment em fa mal efecte, però un cop més, per respecte, accepto i au. I entenc que dos treballadors, agents de circulació o administratius, per exemple, castellanoparlants trobin ridícula la situació d’haver-se de parlar mútuament en català. Però penso que han de fer-ho per respecte al país d’acollida.
Andorra té una població fluctuant i costa consolidar la llengua entre la població, sí, però el que fuig de tota lògica és que un tribunal hagi d’acollir un judici íntegrament en castellà perquè una de les parts, resident des de fa anys, diu no entendre ni parlar el català. Sentit comú lingüístic.