Seny, imaginació i sensibilitat

Fa més d’un parell de mesos que el govern francès va autoritzar i permetre l’obertura de la seva frontera amb Andorra. D’aleshores ençà, hem tingut el goig i el plaer de veure molts cotxes provinents de França circulant per les nostres carreteres, més que mai, des de feia anys i panys. Aquest fet ens ha permès rememorar els anys 60 i els principis de la dècada del 1970. Llavors, esperàvem amb candeletes la segona setmana del mes de juliol, quan el país s’omplia de turistes francesos. Acudien en massa i els comerços, hotels, bars i caves, restaurants i els molts càmpings eren ocupats per una munió de juilletistes que sabien gaudir del país i de la benvinguda que els donàvem, sincera i reconeixent. Arribaven famílies nombroses i s’instal·laven per una colla de dies, feien amistat amb nosaltres i quan s’acomiadaven ens prometien que l’any següent tornarien, tot agraint-nos el bon tracte que els havíem dispensat. Durant dos mesos tot Andorra era una festa i un alegre tumult. Els més i menys jovenets contribuíem en tot allò; la gran majoria treballàvem tot l’estiu atenent aquella faram de visitants amb els quals ens sentíem propers, perquè ens enteníem a la perfecció i així compartíem experiències. En aquells temps, tots enraonàvem la llengua francesa, i ells ho valoraven.

Però, tot ve a tenir una fi, i progressivament aquell mannà va decaure fins a arribar al punt de gairebé desaparèixer. En veure, aquestes darreres setmanes, que la majoria de matrícules franceses han sigut les més abundants, ingènuament, potser, ens hem fet il·lusions o ens hem creat la il·lusió de poder recuperar la situació i de tornar a rebre turistes vinguts de molts diversos departaments de la geografia francesa.
 
Malauradament, constatem que en la majoria d’establiments, siguin els que siguin, no hi ha personal que parli el francès, ni correctament ni incorrectament, i no hi ha ningú que faci cap esforç ni que prengui una iniciativa per millorar la situació; és més fàcil fer servir el castellà! I així, no és gens estrany que aquests turistes es pensin –i pensen– que són a Espanya, i que el Principat d’Andorra és un bocinet de territori espanyol.

Hem constatat que en els espots televisius produïts per Andorra Turisme, que són emesos essencialment per canals regionals del sud de França i en algunes regions d’Espanya, s’ha prioritzat destacar el nostre país com una destinació de natura; no hi tenim res a dir. En canvi, sí que xoca l’estructura dels missatges i les imatges que transmeten poca cura en la realització, com si s’haguessin realitzat a correcuita; una mena de despropòsit feridor, no gens atraient, per dir-ho d’alguna manera.

Diuen que demanant es va a Roma i doncs, pot ser que també copiant podríem encertar. Tan sols mirant imatges de promoció de Turquia, del Marroc o de localitzacions dels Emirats Àrabs, entre d’altres, en televisions internacionals, tindríem on emmirallar-nos.

Amb bones intencions no n’hi ha prou. També cal dedicació, criteri i professionalitat, sobretot en una qüestió tan cabdal, ara mateix. La repercussió de tot plegat l’haurem de valorar a mesos vista; podria ser que les incongruències o desencerts portin el seu fruit. No se sap mai!

En un altre registre, seguint amb el mateix tema, i tenint en compte que vivim essencialment del turisme, diríem que cal enfocar i concebre la promoció del país, la publicitat, amb el neguit i la voluntat ferma de minimitzar la batzegada econòmica a venir, fer-la menys feixuga i devastadora, per evitar d’empobrir-nos encara més i que una àmplia franja de la població no quedi sotmesa a la precarietat i en el desvaliment més absolut.

Perquè la difusió del més significatiu del país fronteres enllà esdevingui efectiva i rendible, n’hi haurà prou i suficient amb seny, imaginació i sensibilitat; imatges ben escollides i el suport de la veu en off en correspondència.

Sé pertinentment que la ministra titular de la cartera de Turisme és una dona capaç i ben preparada intel·lectualment. A això caldrà afegir-hi la seva voluntat decidida i un control extrem dels productes editats, abans de la difusió, jutjant-ne la qualitat i sabent posar-se en el lloc del receptor, eventualment futur turista i client. De tot això en depèn el futur de molts ciutadans fràgils, febles, dèbils, sovint indefensos i pobres. En aquest aspecte, però, podríem consolar-nos fent referència a aquella dita que fa: “Un pobre no es pot arruïnar”.