Fa un temps vaig descobrir un perfil a xarxes socials que, en aparença, promovia la salut dels músics a través dels bons hàbits. Em van agradar molt les publicacions que m’hi anava trobant, cridaven a la reflexió sobre el paper dels egos, la supèrbia, els menyspreus conscients o inconscients fruit dels egos pujats de to (o en alguns casos l’aparença que camufla una molt baixa autoestima). En general, tot anava escrit en aquesta línia de la reflexió, a compartir de forma sana les experiències entre músics en procés de cura, o males estones viscudes amb aquestes persones. Si la cosa pujava de to, la moderadora ho reconduïa tot plegat als comentaris; fins aquí, tot molt bé.
Resulta que el problema ens el trobem en un vídeo de promoció d’un taller amb aquest mateix objectiu de promocionar i optimitzar la salut del músic. Atenció, la intenció és bona, el drama seriós és el contingut, tant del peu de publicació com del discurs del vídeo.
D’entrada, ja comencem malament, en el moment en què se li acudeix comparar els músics amb atletes, no per què la comparació sigui desencertada, sinó per la forma de dur-la a terme. És cert que els músics tenen un rendiment de treball i desgast similar al dels atletes. De fet, avui en dia, i per sort, ja s’ha equiparat el rendiment dels músics professionals al d’un atleta d’elit, sempre tenint en compte que les activitats que desenvolupen són diferents. 
D’entrada, ja no anem bé. La noia comença dient que “ningú ho diu, però, que el cos d’un músic treballa igual que el d’un atleta”. D’altra banda, al text de la publicació hi ha escrit que “la ciència ho confirma”. Després, exposa set diferències entre el desenvolupament d’un músic i el d’un atleta, en què trobo el punt de conflicte més greu: 
1. Els atletes es mouen, mentre que els músics estan quiets. Primera errada: qualsevol músic es mou. En tot cas, sí seria correcte dir que no tenim desplaçament. El canvi de postura, deixar anar el nostre instrument si escau o altres pràctiques són referències que els professors ens ensenyen per cuidar la salut, tant a classe presencial com telemàtica. 
2. Mentre que els esportistes escalfen, els músics comencen directament; segona mentida. Mai he vist un professor de música, ni meu, ni d'un company, que comenci una classe sense fer un mínim d’escalfament, o amb un instrument, o un previ físic. 
3. Els atletes entrenen força i resistència, i els músics precisió, però sense cuidar la base que sosté aquests atributs. Crec que si llegiu el punt anterior, podreu entendre que els professors, en conseqüència, remarcant la importància d’aquest escalfament, també ens centrem a tenir cura del cos amb altres hàbits.
4. Els atletes descansen, mentre que els músics no ho fan. Si bé és cert que en altres èpoques els docents eren poc pedagògics i curosos amb la salut i molt estrictes amb la pràctica, ja fa anys que aquesta tendència està revertida; aquest punt fomenta la culpabilitat del músic per sentir-se cansat.
5. Els atletes tenen entrenadors, mentre que els músics estan sols davant de les partitures; ningú els ensenya a tenir cura del seu cos. Clar que sí, guapíssima! Jo soc taxista i conductor d’ambulàncies! No et fot?
6. Els atletes escolten el seu cos, mentre que els músics l’ignoren. A veure... tothom sent dolor i hi ha qui ens ensenya a desxifrar què implica i què fer davant d’això, tant professors com entrenadors.
7. Els dos estimen la seva professió, i només un entén que sense bona salut no es pot tenir un bon rendiment. És a dir, que els docents no fem cap referència a la importància de la salut, d’acord.
Ironies a part,  em sembla greu i insultant de cara als que ens dediquem a aquest món que hi hagi gent que, per promocionar un taller de consciència corporal, es dediqui a menysprear la nostra feina a part de la figura del músic, com si fos analfabet. És més pràctic promoure des de l’amabilitat i el respecte a les persones.