Senyores ‘florero’

Hi ha pel món ànimes –càndides algunes, perverses esperem que les menys i purament ignorants la resta– que sostenen que en això de la igualtat entre sexes aquí pau i després glòria, que les dones hem aconseguit situar-nos a la cima del món i tenim tantes portes obertes que si no hi passem és per pura... desídia? Ànimes a les quals parlar de quotes els sembla esmentar Satanàs. I ves per on, de manera tan conspícua, dues fotografies ens dibuixen el panorama tal com és (i és tan poc diferent de com ha estat sempre). L’una, la dels mascles poderosos parlant de coses importants, decidint sobre la vida i la mort (les nostres, és clar) i, el que és més important (per a ells), sobre els diners. Enmig de tots els mandataris, quatre dones. Quatre. A l’altra imatge, les consorts dels mandataris. Parlant de, ja saben, cosetes de dona: vigila amb els talons, no ensopeguis, que aquest empedrat és traïdor; ui!, quina monada de vestit, ja em donaràs l’adreça del teu modista; ara ens n’anem a veure museus, flors i bufadors de vidre. Cultura que, ja saben, és taaaan femenina. Inculta! M’escridassen per aquí, no entens res de com va el món, elles (només hi havia un home, oi?) fan una fantàstica tasca de relacions públiques. Elles. Elles fan de maniquí a l’aparador. Per què  en veure un ramat (perdó, ramillete) de senyores florero som tan banals que ens entren unes ganes irrefrenables de visitar aquell museu, aquella ciutat? Elles i ells han ajudat a destrossar en l’imaginari col·lectiu unes quantes dècades de lluita feminista. De les dones, si ho prefereixen els primmirats a qui el terme feminisme els produeix urticària.