La vida té coses meravelloses. Tenia pendent una columneta sobre l’última ocurrència de l’Instituto de las Mujeres espanyol, que ha execrat un pamflet que es diu Análisis del discurso misógino en redes: una aproximación al uso del término charo en la cultura del odio, i va i coincideix amb les conclusions de l’estudi del llenguatge inclusiu als mitjans de comunicació del nostre Institut de les Dones (IAD). Primer de tot, la gratíssima sorpresa: el 85% dels prop de 20.000 articles revisats manté el masculí genèric. Naturalment, a l’IAD això li sembla un ús sexista, quan és el que dicta la gramàtica de qualsevol llengua neollatina i el que consagra la normativa de l’IEC. Que els meus col·legues (i les meves col·legues també) resisteixin de forma heroica la temptació suposadament inclusiva és una victòria inesperada i gens menor de la gramàtica, del sentit de la llengua, del sentit comú i de la professió periodística. No està tot perdut. Dit això, permetran que per al·lusions m’entretingui en el que l’IAD considera una “expressió despectiva”: “Si tu els dius malalts se senten ofesos com una desvalguda senyoreta victoriana”, deia un dia sobre l’esquerra malalta. Es veu que això de senyoreta victoriana és massa per a les seves delicades orelles. Volia demanar-los com se sentirien si els haguessin llançat amables floretes com senyoro, matxirul·lo i incel –el meu preferit, mentre no em diguin pollavieja– i no una vegada, sinó unes quantes i si termes com aquests referits a un tipejo blanc, cisgènere i heterosexual –ecs– sortiran alguna vegada en un estudi sobre llenguatge no sexista als mitjans de comunicació. Bé, en realitat el que volia preguntar no era exactament això, sinó quantes charos han calgut per elaborar la Aproximación al estudio del término charo en la cultura del odio. No sé si m’explico. És una pregunta retòrica, no cal que responguin. I ara no s’ofenguin com desvalgudes senyoretes victorianes. O sí, escoltin, facin el que vulguin. Només faltaria.
