Portem un any amb un clima estrany, calor, sequera, xàfecs extrems. Per a qualsevol amb dos dits de front es fa evident que el canvi climàtic ens està afectant i canviant els paràmetres meteorològics. No és el primer cop que passa, la diferència es troba que en l’actualitat l’home n’és el responsable directe i correm el risc que sigui irreversible.
Abans de la gran transformació econòmica del segle XX, a l’Andorra tradicional i històrica es vivia dels productes que proporcionava la terra, era un país eminentment agrícola i ramader, particularment susceptible als fenòmens climàtics extrems, en especial a sequeres com la que estem passant avui en dia. El clima va canviar de forma notable entre finals de l’edat mitjana i el segle XVII, amb una baixada de temperatures coneguda com la petita glaciació.
Una de les característiques de l’agricultura en la seva forma tradicional era la precarietat. Sense una xarxa de regadiu eficient (els recs més importants es van fer a finals del segle XIX i principis del XX), moltes de les terres només depenien de la pluja per rebre aigua. Una gelada, una pedregada, una plaga o un any de sequera tenien conseqüències catastròfiques. Si la collita es perdia o resultava insuficient, la conseqüència immediata era la mancança d’aliments, el que tècnicament els historiadors anomenen una “crisi frumentària”.
S’intentava fer-hi front amb mètodes tant espirituals –misses de devoció, rogatives i processons– com pràctics, comprant blat fora de la parròquia o del país. Cal tenir en compte que hi havia una part de la població que no es dedicava a l’agricultura, i no tenien terres, o molt poques: menestrals, traginers, paraires i teixidors, ferrers i altres artesans, grup de la població que a l’edat moderna era cada cop més nombrós. Els no propietaris eren els que a l’època s’anomenava “pobres”, i quan hi havia mancança eren els primers a patir-la. Els pagesos reservaven el cereal per al consum propi i no es produïen excedents destinats a aquest sector de la població. “Els pobles passen gran necessitat de blat”, recullen les actes del Consell del Comú de la capital del 1730.
Una de les primeres crisis de què tenim notícia data del 1590. A les actes del Comú de Sant Julià de Lòria consta que va haver de fer front a una mala collita provocada per la sequera amb la compra de 100 quarteres de blat (720 quilos) per alimentar la població. Normalment eren els cònsols de cada parròquia que es feien càrrec de la recerca del cereal necessari, però si la crisi afectava tot el país i calia cercar-lo a l’estranger, llavors se’n feia càrrec el Consell de la Vall (o Consell General, segons el moment) i era el síndic general qui se’n responsabilitzava.
La situació esdevenia més difícil quan la sequera no era puntual i s’allargava dos, tres o quatre anys seguits. Entre els anys 1629 i 1631 va afectar especialment la parròquia d’Andorra la Vella. Els cònsols van haver de comprar importants quantitats de blat fora del país, a Estamariu, la Seu d’Urgell i la Cerdanya. En total van adquirir 245 càrregues de blat, l’equivalent a 35 tones i mitja. El 1747, a la mateixa parròquia van fer falta 18 cavalcadures, cada una acompanyada d’un home per fer un viatge de quatre dies per anar a cercar blat a la població catalana de Sols de Riu.
A vegades no calia anar a proveir-se de cereal fora del país, ja que els grans propietaris agrícoles eren conscients de la problemàtica i emmagatzemaven els seus excedents en previsió del moment en què hi hagués mancança. En la crisi de l’any 1650 el proveïdor del Comú d’Andorra va ser Joan Torres Guillemó, un dels propietaris més rics de la parròquia. Precisament, la casa Guillemó d’Andorra la vella té uns murs atalussats d’1,20 metres a la base, diuen que per a poder suportar el pes de l’enorme graner que hi havia al cap de casa, on es podia guardar en reserva una collita sencera.
Quan els mitjans materials eren insuficients per fer front a la sequera la situació podia esdevenir tan desesperada que l’únic recurs possible era de caràcter espiritual, les rogatives, ja fos a la Verge, a Sant Isidre o a l’Esperit Sant. El 1686 el Consell de la Vall va manar a tots els comuns celebrar dues misses cantades i dues processons dedicades a Sant Isidre i Santa Bàrbara, per demanar que arribés la pluja.
En aquestes circumstàncies no és d’estranyar l’alt grau de fe religiosa entre l’antiga població de les Valls. Ara, en l’actualitat, no és que Déu ens castigui pels nostres pecats: ens ho estem fem sols.