Ser del Barça és...

Tot va començar l’any 1979. Un servidor havia acabat Història a l’Autònoma i el futbol no m’interessava gens ni mica, més aviat ho considerava el nou opi del poble, que alienava la voluntat de les masses (havia llegit Marx i Engels, ja sabeu). Un vespre del mes de maig, unes amigues de Biologia es van presentar al pis i em van arrossegar a manifestar-nos per les Rambles amb un cotxe atrotinat. No acabava jo d’identificar la raó per la qual tocàvem el clàxon com a bojos, més enllà que era el meu aniversari, però la gent s’abraçava i plorava d’emoció: el Barça havia guanyat la Recopa a Basilea. Vaig pensar que si un equip de futbol podia donar tanta felicitat, era una causa a la qual pagava la pena apuntar-s’hi. 

De tornada a Andorra, recordo haver assistit als partits de pretemporada del Barça de Terry Venables a l’Estadi Comunal. Urruti, Schuster, Migueli, Calderé, Archibald... els teníem a un pam i sense gaires mesures de seguretat, que tot era aleshores molt més accessible i casolà. Després, ja amb la família, vindrien les primeres visites al Camp Nou, alguns clàssics i uns quants xafogosos partits del Gamper. Fins i tot havíem anat al Mini Estadi a veure els Barcelona Dragons, que no era el mateix futbol però podies fer fotos fantàstiques (com la d’aquí al costat). Els anys triomfals van arribar amb Ronaldinho, Messi, Guardiola, Luis Enrique... Ah! I amb el pèrfid Mourinho, perquè no hi ha conte rodó sense un dolent vestit de manera singular: aquell horrible abric gris que, en un viatge a Londres, vam poder contemplar al museu del Chelsea. 

Ens toca ara als culers viure el vertigen i el patiment del tribuneru, perquè el Barça encadena temporades horribilis. Hem presenciat moments dolorosos com la sortida de Messi i altres de sorprenents com les famoses palanques del president Laporta. Això de les palanques em sembla una jugada mestra de la comunicació: les hem acabat acceptant com si fossin una eina màgica digna d’Arquímedes i no el que són, una simple venda de patrimoni del club. Vivim temps convulsos en el nostre i en altres clubs: pressupostos milionaris, estranys companys de viatge, judicis, personatges inefables... Res de nou al regne de la pilota perquè els dirigents són fills de les conjuntures històriques (torno a llegir Marx) i Déu n’hi do el passat que arrossega el futbol espanyol. Ho podeu constatar a la magnífica sèrie de Movistar La liga de los Hombres Extraordinarios. Lopera, Del Nido, Gaspart, Lendoiro, Caneda, Mendoza... El bo i millor de cada casa va presidir els clubs als anys 90. El meu preferit va ser Caneda, del Compostela que, en una trobada de presidents, es va aixecar i va dir d’entrada: “Sodes todos fillos de puta”.  

La part positiva és que s’han fet passes de gegant en aspectes irrenunciables: educació per als joves, igualtat entre sexes i erradicació de la violència i el racisme. Anima molt veure la progressió extraordinària del futbol femení. Queda molt camí per recórrer, només cal seguir el que està passant a la selecció espanyola, però quan veus el tracte que rebien les jugadores, les periodistes, les presidentes o les simples aficionades fa un parell de dècades, hi ha motius per a l’esperança. Tanmateix, aniria molt bé que el Xavi i els jugadors s’espavilin i tornin les abraçades de les victòries, que aquest hivern escoltarem poques alegries als telenotícies. Força Barça!