Si no he comptat malament, l’any passat vaig col·laborar en aquesta secció en una quinzena d’ocasions amb temes diversos. En general, les opinions expressades han merescut algun retorn per part vostra (i us ho agraeixo enormement!), però cal destacar el retorn rebut per tres temes concrets: el desús del parlar propi de les nostres muntanyes, la progressiva migració cap al sud de la nostra societat i les referències a la manca de vincle entre el territori i els qui hi vivim.
Em van arribar comentaris en què es percebia ganes d’autenticitat, de veritat, de lligam amb l’essència original d’Andorra. I por de veure aquesta mateixa essència diluïda i reemplaçada per (disculpeu-me per l’exemple) castells de tres de set o pastanagues.
Hi ha algun punt en comú entre aquests temes? I tant que sí! La identitat. Una paraula senzilla però plena de valors, emocions i actituds. Una definició acadèmica del terme identitat seria: “El conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa.”
I aquí comença a posar-se interessant... Quin és, com a comunitat que som, el nostre “conjunt de característiques”? Part del conjunt el formen els nostres atributs territorials, que ens han condicionat i ens condicionen: l’altura, la petita superfície d’Andorra, el nostre enclavament en el Pirineu, la nostra climatologia, etc. Però l’altra part del conjunt prové de paràmetres molt menys físics: la nostra història, la nostra diversitat, la nostra relació amb les muntanyes, la nostra forma de ser i d’expressar-nos, i el grau de coneixement i d’estima del territori.
La definició segueix dient “que fa (...) que sigui ella mateixa”. I com és Andorra? Com volem que sigui? Moderna, cosmopolita, tradicional, trencadora, inspiradora, emotiva? La resposta la conformen segurament tot un seguit d’adjectius diferents que, dosificats de forma adequada, ens donarien la solució.
Però no serà res de sòlid si no ens la creiem, la respectem, l’estimem, la coneixem, l’entenem i la deixem emocionar-nos. Andorra ha de ser autèntica, ha de mostrar-se en la seva essència, ha de ser ella mateixa, ha de desprendre identitat. Ho necessita per encarar tots els grans reptes de futur i únicament nosaltres, els que hi vivim, podem crear aquest valor afegit. I no, no n’hi ha prou de penjar a les xarxes la foto d’algun paisatge local i posar-hi la bandereta i el hashtag “Andorra”. Això és un gest bonic. I n’anem prou servits. Actitud i fets concrets. D’això n’estem faltats.
