A finals del curs passat corria l’alarma que els tendres escolars patien de baixa qualitat gramatical i matemàtica. Les escoles andorranes estan superiorment assortides de personal qualificat, però tanta maquineta amb marcianets a dintre ha acabat colonitzant les tendres testes dels futurs adults. No és un mal exclusiu nostre. Diria que passa aquí i a tot arreu. Sembla que on el sistema escolar funciona millor és a Finlàndia, i si no ho recordo malament és a Finlàndia on comença la murga aquesta dels telèfons mòbils i derivats. Una altra ironia de la modernitat.
Hi ha situacions irreversibles, i és segur que els mètodes d’ensenyament s’hi acabaran adaptant i trobant la fórmula de treure’n profit, sens dubte. Però a un paio de la prehistòria com jo, aquest desinterès per la lectura m’ha portat a recordar uns mestres, uns professors de primària excepcionals que ens envià el govern espanyol de Felipe González a requeriment d’un company seu socialista arrecerat al Principat. Aquests mestres selectes de l’escola espanyola a la parròquia laurediana, parlo de les primeries del decenni dels vuitanta, venien al vespre a l’escola d’art de l’honorable comú a dibuixar, a pintar i a expandir-se. N’hi havia dos de valencians. Un es deia Moreno, i després formà part de la conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana. Lamentablement, de l’altre no en recordo el nom. Era un xicot joveníssim, un artista del socarrat, que tocava divinament la guitarra i a qui dec el descobriment d’un autor a qui la cultura catalana estarà sempre en deute: Enric Valor. Era aquest jove mestre una autèntica joia de la intel·lectualitat local que no trigà a saltar la frontera cap a França. Des de Perpinyà em feu arribar l’obra escrita d’un capellà rossellonès del segle XIX.
També recordo amb especial afecte Blas Laiz, pare de família nombrosa, originari de León i que a més de mestre exercia de poeta, tant en castellà com en català, i que era també un notable dibuixant. Entre tots ells i altres de qui lamentablement no recordo el nom van aixecar una voluntariosa revista que escrivien els alumnes de l’escola.
Dit això, voldria deixar constància, perdonin les pretensions, de dos mestres que van exercir més cap aquí i que, de nou, soc incapaç de dir-ne els noms, coses de l’edat. Eren això sí gallecs, molt gallecs, gallecs d’aquests que n’exercien, de cap a peus. Un d’ells em va venir a veure a casa, a Aixovall. No ens coneixíem però estava especialment interessat en un dels relats de Cassigalls, el de la dona fera. Em demanà si era pura ficció o un relat de tradició oral. Quedà satisfet i amicalment complagut quan li vaig explicar sencera la història que a mi m’havia explicat la padrina Ramona de cal Rosados, complementat amb el que em revelà Josep Maria Canal.
Amb aquests amic meu gallec i amb el pastisser Lacasa sortírem a pintar el paisatge de l’enclaustrada vall d’Aós. Finalment el destinaren a Madrid, on pogué desenvolupar els seus molts coneixements de geologia. Quan li arribà l’hora de jubilar-se es comprà una caseta a la vora del mar, s’hi instal·là i és on viu avui, convertit en un vell celta feliç.
He deixat per al final el relat que em porta la memòria, la punyetera memòria selectiva. No soc una màquina, ni ganes. No recordo dades ni cares ni noms, però sí que rememoro fets i situacions que m’han quedat gravats al cor i al cervell. I veig al davant meu un homenet parlant-me en un castellà correctíssim mentre, sense accent de cap mena, fa de mestre de primària a l’escola espanyola de les Valls del Nord. Tant se val, el cas és que aquest home és present en esdeveniments diguem-ne intel·lectuals, conferències, exposicions, celebracions... El veig a ell i als seus increïbles llibres editats a Galícia, qui ho diria que en aquell racó de món hi hagués camuflat un univers resplendent, des de la vida als castros medievals fins a la formidable aventura de l’emigració galaica a les Amèriques, publicacions pedagògiques en format conte excel·lentment il·lustrades... Tenia un germà que exercia d’escultor i de tallista. Potser per això em trià com a amic.
Em demanà aquest gallec sensacional que li mostrés la meva col·lecció de trastos. A cal Colltort d’Aixovall teníem gran part de l’aixovar, sobretot la sala menjador, equipada com si fos a l’antigor amb un gran escudeller com el de Casa de la Vall, però més senzill; un moble rellotge de pèndol, procedent de cal Notari de la Cortinada, i tres caixes de núvia d’èpoques diferents. L’escudeller està ple d’objectes d’ús domèstic, des de xocolateres a beçulls de pela de bedoll. Amb molta paciència anà prenent notes i fotografies de tot el que veia. Un dia se’m presentà amb tres col·legues més i de nou els vaig fer un recorregut perquè observessin aquests mobles i altres peces com paners i rodes de filar. Tots ells col·laboraven en un butlletí molt ben editat per l’ambaixada espanyola, i entre una munió de talentosos col·laboradors i d’excel·lents articles hi apareixia la meva estimadíssima trasteria. Aquests espanyols, quan volen, són el que no hi ha. Són Quixot i Sant Joan de la Creu a la vegada!
Qui sap si seran ells els que solucionaran l’encaix de la incipient intel·ligència artificial, que de moment ja s’ha carregat el meu ofici, amb la magnificència i a voltes fina sensibilitat dels animalons de dues potes.