Tinc una bandera del col·lectiu LGTBIQ+. Sí, soc heterosexual i la meva identitat de gènere es correspon amb la meva morfologia corporal. Està clavada a una paret de l’habitació d’Hospitalet de Llobregat on dormo quan vaig a Barcelona.
També hi tinc uns quadres amb paisatges, instruments de música, estants i altres coses pròpies d’una cambra i el que més crida l’atenció és aquesta bandera encara avui. I no, no anem bé, per què no és només per l’estètica, sinó per una qüestió social; la necessitat de la visibilitat.
Anem pel context. Malgrat les fòbies socials en aquesta línia estan vigents en molts indrets del món, hem de tenir present que el nostre país és un coprincipat en tant que els dos representants simbòlics són el president de la república francesa, i el copríncep episcopal. Espanya, que va legalitzar fa 20 anys el matrimoni igualitari entre persones del mateix sexe, fou el primer país del món en prendre aquesta iniciativa, amb Zapatero al capdavant del govern socialista de l’època.
Tanmateix, encara queda molta feina a fer, malgrat encara avui s’aprovin lleis que afavoreixin el benestar de les persones que pertanyin a aquest col·lectiu. En el nostre país veí, existeix una direcció ferma de mitjans de comunicació o altres institucions per part d’entitats religioses vinculades a l’extrema dreta. Per aquest motiu, entre d’altres, no hi ha un control real sobre els missatges que es transmeten més enllà de l’esforç popular per contrarestar informacions falses o denunciar la discriminació que pateixen els col·lectius minoritaris com aquest o el de les persones amb discapacitat via els discursos d’odi. No en va, encara hi ha qui fomenta les teràpies de conversió sense cap qüestionament. No hem d’oblidar que l'homosexualitat és un mitjà anticonceptiu natural i l’església mai ha vist amb bons ulls l’ús d’aquests mitjans per raons evidents (falta personal i si no el produïm encara costarà més que arribi).
Durant la matinada del 28 de juny de 1969, es van produir una sèrie d’avalots al Stonewall In, un local situat al barri de Greenwich de Nova York. Ningú esperava que les persones que freqüentaven aquest local s’enfrontessin a la policia que discriminava i humiliava per ordre del govern dels Estats Units a tothom qui pertanyia al col·lectiu LGTBIQ+a. De forma espontània, la massa es va organitzar per alliberar els arrestats als furgons i per fustigar els agents que havien entrat al local per destruir-lo, ja que no havien rebut el suborn habitual per avisar dels escorcolls. Estem parlant d’un seguit de persones que es van enfrontar a les autoritats amb tot allò que tenien a l’abast per què estaven tipes dels menyspreus, les humiliacions públiques i la marginació social.
He llegit la contraportada de Celina Cedro en què entrevista a David Fernández a propòsit de la seva actuació, el 27 de juny, a Casa Areny-Plandolit. Sempre és bon moment per reconèixer la feina ben feta, i és que costa sintetitzar una entrevista en algunes línies; és un bon retrat escrit sobre la figura de Fernández i un resum acurat de la funció. Ara bé, sento curiositat per saber si els que escriuen comentaris sobre l’excés de visibilitat han patit discriminació. Quin sentit té dir que la família tradicional està estigmatitzada en un país on el pes de l’església és encara tangible? Sí, cal normalitzar aquestes realitats. Hem d’aconseguir arribar al punt on tothom pugui viure sense comentaris discriminatoris; viure amb respecte.
Entenc els més madurs, heu passat de riure amb Martes y 13 que us mirin malament quan feu un acudit homòfob, racista o masclista, o quan xiuleu pel carrer a qui us resulta atractiu o feu comentaris estètics etc. La vida canvia, i ni “el maricón de España", "mi marido me pega" ni "Encarna de noche” fan gràcia ara. Desitjo que l’orgull sigui ben aviat una commemoració del dret a l’amor lliure i la normalització plena de les identitats sexuals.

Toni Fernandez
Músic