Després de tant sentir que es vol aniquilar una civilització dia sí dia també em pregunto si aquests disbarats que ens toca suportar des de fa un temps són el preludi de la fi del món. Almenys del món com l’havíem conegut fins ara: sense l’amenaça nuclear i uns equilibris justets però equilibris al cap i a la fi. ¿Serà la fi del món que, ara sí, a algun il·luminat mil·lenarista –amb cert retard, per cert– se li acudeixi prémer un botó que ho engegui tot a rodar perquè a la mateixa civilització que es vol arrasar li arribi una època daurada? I dius, com?, si ja no quedarà ningú per gaudir-la. ¿Serà la fi del món pensar i dir el que és obvi però que als més recalcitrants nacionalistes de lluny i de prop no els agrada sentir de cap de les maneres: que la immigració és necessària perquè les pensions surin i hi hagi un creixement poblacional mínimament equilibrat? Però anem al més quotidià. ¿Serà la fi del món que avui sigui pràcticament estiu i demà hivern sense solució de continuïtat? Això és la primavera, em corregeixen, no la fi del món. I potser tenen raó, però és tan temptador reduir-ho tot a la darrera tonteria que es posa de moda... ¿Serà la fi del món, de la terra, meravellar-se del viatge a la lluna, veure ressorgir la crida a la protecció del nostre planeta, i alhora adonar-nos, per si ens n’havíem descuidat, que no podem viure sense el petroli? Serà la fi del món prendre’s al peu de la lletra o, dit d’una altra manera, d’una forma acrítica, el que diu l’antic testament sense fer ús del que s’anomenen els gèneres literaris? Doncs no sé si serà la fi del món, però el que sí sé és que tot plegat són mostres de les contradiccions d’un sistema que decau i que a hores d’ara no sabem com sostenir.
