Hi ha una frase que diu que tot temps passat va ser millor. No hi estic d'acord. Com a molt, cada temps ha estat, és i serà distint. Una altra cosa és que el present ens agradi, i al final és una qüestió purament subjectiva, ja que cadascun de nosaltres som un univers en si mateix. Ara bé, si intento reflexionar sobre això, la primera reacció que tinc és trobar a faltar el món en el qual em vaig criar, i més enllà de la pura nostàlgia, vàlida i normal que segurament tots posseïm, crec que aquesta nostàlgia obeeix a una sensació que fa temps tinc: aquest ja no és el meu món.
Abans que algú tingui la temptació de tirar-me en cara que el món de, per exemple, els anys vuitanta no era bo per això i per allò altre, deixaré clara una cosa: el més probable és que tingui raó, almenys en una primera impressió. Però sabeu què? Això m'és igual, perquè no sé si aquell món era pitjor que aquest, però era el meu món i la sensació, a vegades, de no pertànyer a l'entorn del present em resulta estranya. De tota manera, estaria bé posar sobre la taula que ni aquell món era tan dolent com ens volen fer creure, ni aquest és tan bo com pretenen vendre'ns. De fet, cada vegada més em fa la sensació que quan comencem a gratar la superfície, però gratar de veritat, el món no ha canviat tant en els últims cinquanta anys. I si no, n'hi ha prou de veure que moltes de les reivindicacions que se senten avui són les mateixes que, encara que no se sentissin tant, formaven part de l'agenda en els temps dels nostres avis i àvies. I ni parlem dels conflictes bèl·lics, que ara, després de diverses dècades d'aparent tranquil·litat, tornen a formar part de la vida quotidiana.
Dic aparent perquè els conflictes existien, però com que no els teníem a la porta de casa o del continent, ens era igual, més o menys com sempre. Entenc que sentir-me fora de  certs discursos i certes realitats quotidianes obeeix al fet que em faig gran, i ho accepto. I em passa amb moltes coses més. A vegades, prefereixo tornar a veure una pel·lícula que em va agradar, que estar mitja hora buscant-ne una de nova que probablement al final em deixa amb el gust en la boca d'haver perdut dues hores al sofà. I amb la música crec que no fa falta ni debatre-ho, encara que soc conscient que depèn dels gustos de cadascun. Però bé, crec que podríem assegurar que no ens trobem en uns moments en els quals els estàndards de qualitat propicien el caldo de cultiu perquè un fenomen musical en l'àmbit qualitatiu de per exemple Bohemian Rhapsody pugui tenir lloc.
Us asseguro que cada vegada més intento que el meu nivell de consum cultural es mantingui ballant entre els 80 i els 2000, com a màxim. Total, no molesto ningú, i si tinc sort, tornaré a sentir alguna cosa semblant a la fascinació de quan una cosa ben feta m'explotava davant, ja sigui a la pantalla, en paper o a les oïdes.
Què hi farem!? Serà que em faig gran.