Tres mesos després que el Consell General promulgués, pel procediment d’extrema urgència, la llei 32/2022 per a la promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme, el Govern va aprovar el desembre de 2022 el nou Pla nacional de residus–horitzó 2035.
La llei 32/2022 es justificava amb uns “estudis” fets pels departaments de turisme i d’ordenament territorial. Un dels informes, estimava que la “capacitat poblacional deguda al sòl urbà consolidat previst als plans d’ordenació i urbanisme parroquials” era de 911.823,87 habitants; als obedients sofistes del ministeri d’Ordenament Territorial, l’aritmètica els va jugar una broma. Alfred Sauvy, ho va anticipar: “Les xifres són éssers fràgils que, a força de ser torturats, acaben confessant tot el que es vol fer-los dir.”
El Pla de residus no té en compte les dades de població de l’estudi (?) del ministeri d’Ordenament Territorial. Prefereix utilitzar les del demògraf Joaquin Recaño Valverde, professor de la UAB i membre del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), un dels centres europeus de referència en demografia. L’estudi del professor Recaño (Projecció de població d’Andorra 2021-2031) es va presentar en roda de premsa el 15 de juliol del 2021. La projecció mostra tres escenaris amb un ventall que oscil·la entre 83.325 (escenari baix) i els 91.049 a l’1 de gener del 2031 (escenari alt); en la presentació de l’estudi, el doctor Recaño advertia: “El futur no està escrit però sí circumscrit”.
Les projeccions per al 2031 de l’expert del CED estan molt per sota de les projeccions que el 2002 havia fet el ministeri d’Educació, Joventut i Esports per a l’any 2020. Segons l’estudi del ministeri –que té cara de ser només un càlcul per regressió lineal simple en base a les dades històriques– el 2020 s’hauria d’haver arribat a una població de 100.951 habitants; el cens diu que ens vam quedar en 78.000.
La demografia, com gairebé totes les professions, és víctima de l’intrusisme. Ocasionalment, aquesta ingerència pot ser un exercici innocent i innocu; però la majoria de les vegades, quan els intrusos exageren les xifres voluntàriament, la superxeria esdevé perillosa, desinforma, provoca pors (a l’excés, al foraster, al futur) i obre una autopista al populisme xenòfob.
La pregunta que faig a titular de l’escrit, pressuposa que avui i aquí, no som massa gent. Parleu amb qui vulgueu: us diran que manquen encofradors, ferrallistes, electricistes, fusters, lampistes, mecànics, ascensoristes, pastissers, recepcionistes, cuiners ... potser trobeu algú que diu que sobren funcionaris. Jo crec que tampoc: hi ha serveis públics que no es cobreixen amb un mínim d’eficiència per manca d’efectius.
Per contestar si en un futur serem o no massa habitants, la primera cosa que cal és debatre si volem continuar amb el fonamentalisme del lassez-faire absolut o anar cap a una planificació democràtica que ens ha de permetre –com deia Bonaventura Adellach fa 50 anys– “escollir una forma de creixement” més que “provocar el creixement” (Realitats andorranes i objectius- Ed. Casal i Vall, 1973)
Portem dos setembres consecutius en els quals, en lloc de fer aquest debat democràtic sobre la forma de creixement (prosperitat) que volem els andorrans, estem sotmesos als rampells postvacacionals d’un cap de Govern misantrop que exerceix el seu poder amb mesures improvisades i fragmentàries, amb empegats “d’extrema urgència” que fugen d’una reflexió –global, compartida i debatuda– dels problemes i de les solucions de futur. I això, no són coses de líder: són maneres de dictador.
