Abril no em sembla un mes tan cruel. I ja em sap greu contradir T.S. Eliot. Del 2 (Dia internacional del llibre infantil i juvenil) al 23 (el gran Dia del llibre en general), tot són alegries per als entusiastes de la literatura. Només s’ha de consultar l’apartat dedicat a les lletres de l’agenda d’activitats del país per veure com de ben atapeït està de propostes. Algunes, dissortadament, contraprogramades. Només el passat dimarts 5 d’abril m’hauria d’haver fraccionat en tres parts per assistir als actes que m’interessaven. Al final em vaig decantar per la xerrada literària de Care Santos a la Biblioteca d’Encamp.

Care Santos (Mataró, 1970) és una escriptora professional. Això vol dir que la seva activitat principal és escriure. En aquest sentit no és tan diferent, per exemple, de John Grisham, que segueix un sistema de treball i unes rutines que li permeten publicar un títol cada any. Grisham ja en porta una trentena de dedicats al thriller legal. El comptador de Santos supera les cinquanta obres publicades amb una perspectiva més heterogènia que li permet alternar els llibres per a adults amb els adreçats als joves. El seu és un públic amplificat que li exigeix una inversió en temps i dedicació a la promoció que faria repensar-s’ho a més d’un dels que per Sant Jordi passejaran entre les casetes de llibres somiant de veure exposat el seu manuscrit en un imprecís any venidor.

La saturació és una preocupació constant en el mercat editorial. I més encara des que l’autopublicació s’ha convertit en una opció interessant tant per a autors novells com per a noms consagrats que volen controlar la seva obra. Un estudi recent calcula que si segueix el nivell de producció actual, pels volts del 2050 hi haurà més escriptors que lectors. És a dir, que no aconseguirem plantar lectors suficients perquè cada títol aconsegueixi com a mínim una persona que el llegeixi.

El problema d’aquest sinistre percentatge és que el nivell de lectura està estancat des de fa anys. I un dels punts crítics es troba en la pèrdua de lectors en l’edat adolescent. De lectors joves en sap força la Care Santos. Primer com a mare d’exemplars propis; també perquè després d’un cert nombre de trobades literàries amb ells n’ha extret algunes conclusions que tenen de políticament incorrectes el mateix que d’eficaces. L’escriptora pensa que no s’hauria obligar a fer llegir res, sinó més aviat animar a buscar el llibre que entusiasmi. La seducció davant la imposició. “Sereu molt feliços llegint”, assegura la Care Santos com a incentiu final —apte per a qualsevol edat— que hauria de ser motiu suficient per no abandonar els llibres. Ni que sigui per desmuntar la profecia massa apocalíptica que hi haurà llibres que podrien enriquir la nostra vida sense cap lector.