Sergi Mas no té glamur?

En les darreres setmanes hi ha hagut un ball de noms, uns que entraven, uns que sortien...I no ha estat per a l’elaboració de les llistes parroquials de cap partit, una operació, d’altra banda, aquesta de les llistes dels partits, que seria digna d’estudi a les millors facultats de ciències polítiques o objecte d’un joc del Trivial. No, no eren noms de polítics, ni de futbolistes amb fitxes i clàusules astronòmiques, eren noms d’artistes i intel·lectuals.

Sergi Mas sortia de l’alineació del departament de Joventut, que eliminava el seu nom dels fins ara premis d’art lligats a la Mostra d’arts plàstiques per a joves i creava un Concurs d’arts plàstiques per a joves a seques, sense nom.

Algú podria pensar que un artesà veterà com ell no és compatible amb uns premis innovadors, d’art contemporani, que potenciïn el talent jove més trencador si és que aquest és l’objectiu dels premis? Que allò de tradició i modernitat no pot anar junt? Que l’esperit mig anarquista, mig provocador no queda bé? Que Sergi Mas no és modern i no té glamur?

Per contra, segons publicava aquest diari, el comú de Sant Julià posarà el nom de l’artista i artesà a la sala polivalent de l’escola d’art –que ell va fundar– i en la qual tindrà el seu taller i, a més, exposarà algunes col·leccions de Mas a les dependències de l’antic Comú. Tot un reconeixement en majúscula, per tant.

Mas, cul inquiet a la seva edat i atent a totes les novetats, no és un dinosaure anquilosat en el passat; és un mestre per als joves valors, no tant per les tècniques antigues que pot transmetre, sinó per l’actitud vital de l’artista i la seva curiositat davant del món.

I si Mas ha sortit –en part– de l’alineació cultural, el Centre d’Estudis Històrics i Polítics ha atorgat les primeres beques Pere Canturri i Manuel Mas a joves investigadors, i ha unit les patums del passat a les recerques més modernes. La divulgació de la recerca històrica viu un bon moment, perquè aquestes beques recent creades s’afegeixen a les que dona fa temps l’Arxiu Nacional: la Cebrià Baraut i Lídia Armengol, dedicada a la recerca sociolingüística, i a les que dona el departament de Recerca del ministeri d’Educació per a joves doctorands, aquestes sense nom i cognoms.

Deu ser que els noms van i venen en aquesta fira de les vanitats que és el món. I si no que li preguntin a l’esperit de José Luis Sampedro, que deu contemplar des del paradís dels heterodoxos –on Sergi Mas segurament també anirà a parar algun dia– com la biblioteca que la Universitat d’Andorra li va dedicar amb gran solemnitat –i després d’una condecoració oficial del Govern i tot– ha desaparegut i ara hi ha la biblioteca comunal universitària o universitària comunal o digueu-li com vulgueu.