Ara resultarà que Serrat és un venut, un colon, un botifler de merda. I tot, ja saben, perquè al concert de l’altre dia al Palau Sant Jordi no se li va ocórrer res més que canviar a petició d’un espectador al castellà “porque así nos entenderemos todos”. Pecat nefand! Sacrilegi! Crim imperdonable! Els guardians de les essències van trigar mig minut a vomitar improperis a les xarxes. Cert amic meu de cuyo nombre no quiero acordarme perquè després s’empremya si el cito –un altre dia tant se me’n fotria, però és Nadal– va afirmar satisfet per l'ocurrència que Serrat havia clavat “un altre clau al taüt del català”. Ni més ni menys. Un altre, pobret, hi veia l’enèsim exemple de supremacisme lingüístic (espanyol, és clar). I un tercer desorientat deia no sé què de diglòssia. Val que ara que el llacisme és un cadàver putrefacte toca desenterrar el victimisme lingüístic: el català es mor i altres mentides per l’estil. Un clàssic. Però com intentava fer-los entendre el meu amic Gabi, és esperpèntic acusar Serrat d’exercir d’enterrador del català. Precisament Serrat, l’autor de Paraules d’amor, La tieta, Cançó de bressol, Ara que tinc vint anys, Pare, Cançó de matinada i Una guitarra, que ha cantat a mig món –especialment, l’hispanoparlant– i que pot exhibir un full de serveis lingüísticament impecable!? Doncs sí, i ho fan a més uns que tot el que poden aportar en defensa del català és un excés d’àcid úric i d’incontinència tuitaire. És delirant. Al Serrat de la gira final se li podia retreure que no cantés Helena, Conillet de vellut o Res no és mesquí. Cancel·lar 55 anys de carrera per un estirabot més o menys desafortunat només retrata els que no li perdonen el seu nul entusiasme indepe. I ho haguessin fet igual, amb o sense así nos entenderemos todos. Però així estan les coses a l’inframon llacista.
