Devia ser cap al 1978, així que feia, glups, 3r d'EGB. Era un divendres i el meu pare ens va venir a buscar al col·legi en cotxe. Cosa absolutament inusual: normalment, ni venia ell ni molt menys motoritzat. Però és que aquell dia estrenàvem cotxe –un 131 blanc, que als meus germans i a mi ens va semblar sideral–, encara avui me’n recordo i recordo també que va posar el flamant radiocasset, novetat absoluta. Sonava, atenció, El carrussel del furo: “Cuando la llama de la fe se apaga y los doctores/ no hallan la causa de su mal señoras y señores...” És estupenda, no direm que la millor del disc perquè Para piel de manzana és el súmmum i cada tema una petita obra mestra. Per mi, a més, va sempre associada a la imatge del meu pare encara jove i dels dies blaus en què érem feliços i no ho sabíem. Si miro enrere, amb tota naturalitat van apareixent cançons de Serrat que funcionen com la magdalena proustiana: quan a 2n de BUP, mare meva, ens van fer llegir El poema de la rosa als llavis vaig quedar-me de pedra en descobrir que em sabia de memòria els poemes: me n’havia fet tips de cantar-los amb el Serrat de Res no és mesquí. Escolto La meva Helena i, és clar, torno a veure la noia més maca de COU, que somiava ser actriu, que era una devota de Jane Austen, que vivia al carrer Trafalgar, i que, aix, va acabar sent funcionària de la Generalitat. Es deia Helena, és clar. El mateix em passa amb Marta, “La remor del mar a l’alba i una platja plena d’algues...” I espero haver-li passat la dèria familiar a la Blanca, a qui cada matí li dic adeu a la porta del col·legi amb un mantra que espero li quedi gravat a foc per sempre: “Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así: aprovecharlo o que pase de largo depende en parte de ti”.
