S’ho mira i s’ho remira. Més tard s’ho torna a mirar. Un meu amic passa així totes les estones que sa mare el deixa sortir de casa, fascinat per les obres d’art en l’espai públic. Quan me’l trobo, m’hi acosto i espero que baixi del núvol en què admira l’objecte del seu desig. No se sorprèn mai de veure’m al seu costat i reprèn amb entusiasme la conversa que fa anys que s’estira. Saps que una escultura és una obra de la mà humana que no té cap servei. No ho sabies, oi? Riem. Molts cops em quedo sense dinar aquests migdies de passeig entre hores de feina. No fa gaire em va ensenyar mig d’amagat una brúixola. Buscava la direcció en què estaven orientats els que seuen impàvids a sol i serena, com ell en deia. En passat, sí, perquè ja no hi és. Tot i anunciada, fa mal aquesta manera d’arribar al final. Per això torno a escriure, per no dir res de mi, només el que em fuig. 

Una de les darreres vegades que vam coincidir mantenia una vitalitat sorprenent, eixorivit com una guineu en primavera. Em va agafar de bracet i em va conduir a la plaça del Poble. No, per aquí, caminar em farà bé. Un cop asseguts va treure de la bossa que sempre duia a l’esquena un mapa de l’Alpina tot ple de ratlles que sortien de la plaça que teníem just a sota. Ho veus, no té cap sentit, no n’hi ha cap. L’he buscat i no l’he trobat. No l’he sabut trobar, em va dir amb un deix de malícia en la mirada fugissera. Recordo que quan es va inaugurar la cessió de l’obra va fer una cara de puresa com la de Perceval abans de veure passar sense reconèixer-lo el graal. Des d’aleshores cada dia que podia sortir s’hi deixava caure i mirava. Es tracta de mirar, de com mirar, d’aprendre a mirar. Això és el que vaig aprendre amb ell. Em va fer descobrir detalls que si bé en principi no em van interessar –egoista de mi, ho confesso–, un cop passada la compassió sense fonament per part de qui es creu normal van fer-me conscient de la magnitud del seu treball. No era una obsessió. Era la passió més sincera que he sabut descobrir mai en un ésser humà. Com el dia que en una exposició a la qual el vaig acompanyar es va anar quedant enrere i em va estirar del braç perquè deixés passar tots els altres. Em va preguntar, com si fos ara, és Van Gogh? No havia vist mai ningú tan feliç en un museu. Per això em va sorprendre tant que un bon dia, passats uns mesos de la plantada pública, l’alegria se li hagués transformat en desconcert, després en desil·lusió i per últim en incredulitat. No pot ser. No hi ha res. És una sèrie. Només una sèrie. Són bitllets tots iguals. Els diferencia el número de cadascun en una sèrie i la mà que els recompta. Intentava calmar-lo però no me’n sortia. N’hi ha més de tres dotzenes pel món, d’aquests que seuen impàvids a sol i serena. Em fa vergonya. No en va dir res més. Pobre de mi, de vegades provava l’argument de la seriació en l’art contemporani; d’altres, li deia que un artista també ha de viure. Vaig assajar tota mena d’explicacions i cap no el va convèncer. Fa dos dies sa mare em va fer arribar un sobre amb una nota. Amb la seva lletra innocent hi va escriure per mi dues paraules. Les que no us diré.