Set poetes i un país

Justament aquesta setmana ha fet set anys que l’escultura 7 poetes, de Jaume Plensa, s’inaugurava a la plaça Lídia Armengol de la capital. Una obra que representa la comunitat de poetes repartits pel món i el vincle que mantenen. Plensa creu que els poetes són una peça clau de la societat. Estan condemnats al fracàs, perquè saben que no vendran ni tres llibres, però són una font de fertilitat, com una pluja molt fina que va penetrant en la terra.
Els set poetes (un per parròquia) que s’il·luminen cada vespre amb canvis de color que plasmen un diàleg silenciós ens obliguen a enlairar la mirada cap al nostre cel, tan blau com poètic, i recordar-nos tants poetes que s’han inspirat a les nostres valls durant segles. I és que Andorra inspira! Avui n’he volgut homenatjar a set, com els set poetes de Plensa. El primer és Esteve Albert i Corb (1914-1995), pare del celebèrrim Pessebre vivent d’Engordany. I he escollit aquests versos: “Si he pujat a la més alta torre/dels meus antics delers, és perquè estimo Andorra/pel que serà,  pel que era i fins pel que és”
Josep Alemany i Borràs (1868-1945), qui fou director del primer periòdic andorrà, Les Valls d’Andorra, i també de La Ilustració Catalana, de Francesc Mateu, dedicava aquests versos al copríncep episcopal Joan Benlloch: “La llibertat andorrana/no ha mort mai ni morirà./Nasqué fa dotze centúries,/i és filla de Carlemany./Que visquin les Valls d’Andorra!/Salut al poble andorrà!”
Mossèn Joan Duró i Moles (1894-1969), mossèn i fill de cal Colltort, al seu Himne a la Bandera Andorrana escrivia: “Andorrans, nostra bandera arborem-la amb fe i amor,/poble que així la venera és poble que mai no mor”.
Josep Espar i Tressens (1901-1982) també va voler cantar el Principat: “Jo cantaré l’Andorra primitiva,/que arriba cavalcant els temps llunyans,/ocella lliure, cérvola joliua,/plena de goig i lluminosa en cants”.
El pare Ambrós Caralt i Guixens (1904-1971), personatge clau en l’èxit del Pessebre Vivent d’Engordany, a la seva Sardana Andorrana escriu: “Valls de somni i de rondalla,/monts i cims sempre nevats,/és Andorra una troballa/dins del món de les beutats;/on l’avet i la grandalla,/viuen sempre enamorats”.
L’exministre de Treball, Migracions i Seguretat Social d’Espanya a la Segona República, Josep Estadella i Arnó (1880-1951), dedicava aquests versos al nostre petit país: “Entre França i Espanya, tu,/de silvestres flors tocada;/és tan xic el teu cos bru/que cap dins d’una abraçada.”
I per acabar, l’escriptor i gran poeta català de la postguerra (i traductor de Kipling!) Marià Manent i Cisa (1898-1988) que als seus Epigrames de la Vall d’Andorra deixà aquests versos: “Qui cantarà ta verda pau/millor que la sonata del Valira/sota l’ala amorosa del cel blau,/oh, vall harmoniosa com la lira!”.
Set poetes que, com deia Jean Cocteau, són uns mentiders que sempre diuen la veritat.