Els primers temps d’aquesta pandèmia que no ens deixa viure tranquils ens vam fer un fart de sentir que aquesta experiència ens faria millors, que la nostra manera de viure canviaria completament, que per fi es valoraria la tasca dels sanitaris i que, d’una vegada per totes, escoltaríem el crit d’ajuda del planeta davant unes accions que no fan més que destruir-lo. Quantes paraules boniques que tots plegats ens vam creure! Però a l’hora de la veritat, paper mullat! Seguim tenint exemples que l’egoisme, i el jo, jo i jo defineixen el nostre dia a dia. El benestar del planeta (i el del nostre entorn natural més immediat) ha tornat a quedar en segon terme si en el primer que pensem per fer negoci és a destruir una muntanya per fer un aeroport. I els sanitaris, qui es recorda d’ells? Fa setmanes que avisen que el virus no afluixa, que no poden més, que les UCIs tornen a ser plenes i que cal ser molt responsables. Però és clar, tal com va passar per Nadal, ara tocava salvar la Setmana Santa. És a dir, tocava salvar l’economia. I agafar aire, és clar. No és gens fàcil això de les restriccions i de no poder fer el que ens ve de gust com fèiem abans. I és evident que la roda econòmica ha de girar, perquè si no la salut se’n ressentirà. Però per què som incapaços de fer res amb una mica de seny? Les aglomeracions vistes segur que no eren la millor opció. Tothom qui s’ha bellugat tenia la certesa que no estava infectat? S’han respectat les bombolles de convivència? Hem mantingut les mesures de protecció? D’aquí a 8-10 dies en veurem el resultat i sabrem si aquests dies de Pasqua realment hem salvat res o haurem tornat a fer uns quants passos enrere.
