L’altre dia, mentre feia cua amb el cotxe, vaig veure a l’aparador d’una botiga de disfresses com un nen, d’uns 8 anys, es plantava davant d’un maniquí femení que vestia mitges i faldilla. La criatura es va posar a quatre grapes i va començar a acariciar les sedoses cames del maniquí per, finalment, aixecar la faldilla i mirar cap amunt per veure què hi trobava. De cop, va aparèixer la que presumeixo deu ser la seva mare, que el va aixecar i esbroncar pel que acabava de fer.

Deixaré de banda lectures sobre l’actitud del nen envers la figura femenina (confiarem que la seva falta de respecte pel maniquí era deguda al fet que el blanc de les seves atencions era un objecte –tot i que amb formes i vestuari femenins– i no a una actitud masclista) i em centraré en l’impuls i la curiositat de l’infant. Imaginaré, també, que la dona el va renyar per mostrar aquest atreviment de caràcter sexual (i en públic!). Si aquest fos el cas, il·lustraria la raó d’aquest article, més enllà de l’anècdota. I és que, encara que moltes vegades ho vulguem negar, ocultar o oblidar, l’impuls i el desig sexual es desperten a una edat molt precoç.

Els instints formen part de nosaltres des que veiem la llum del dia. I, tot i que es van desgranant i filtrant amb l’edat, els impulsos són difícilment controlables, sobretot quan som més petits. El fet que els adults intentem reprimir aquests instints del tot naturals, sobretot quan els mostren els nostres infants, és el reflex d’una societat on, encara que ho vulguem negar, la sexualitat encara es reprimeix, recrimina i estigmatitza. I, com a conseqüència, moltes vegades l’amaguem i ens n’avergonyim, sobretot si es desvia de la norma.

Evidentment no estic advocant per animar i avivar els instints sexuals dels nostres infants i deixar que els alliberin sense cap tipus de filtre. Però en una societat on està més acceptada la violència en la ficció que no pas el sexe (i si no mirin les recomanacions per edat de les pel·lícules, on les pistoles i la sang no fan augmentar tant el límit d’edat com un nu o una escena de sexe) i per tant s’accepta més un acte destructiu que un acte –presumiblement– d’amor, alguna cosa falla en els nostres valors.

Una educació sexual sana, una conversa natural i clara entre pares i fills sobre el que és el sexe i els seus impulsos, i un ambient cultural i social on el sexe no sigui tabú, evitarien moltes inseguretats, complexos, frustracions i, fins i tot, malalties i embarassos no desitjats.