Fa pocs dies s’ha celebrat a bombo i platerets els cinquanta anys de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band dels Beatles, el disc més... (punts suspensius) de la història.
L’altre dia llegíem a les xarxes en Diego A. Manrique, gran crític musical seguit per molts i que em va fer conèixer desenes de bones bandes a través del seu programa de Radio 3 El ambigú, cessat de l’emissora espanyola fa set anys. Manrique deia al diari en el qual ara escriu que s’exagerava quan es deia ja de manera quasi automàtica que aquest disc era el millor de la història, i que ni tan sols apareix en la llista dels 100 millors que va publicar New Musical Express.
Queda clar que és un gran disc, i sobretot, el disc que segons el recent documental de Ron Howard sobre els Beatles, Eight Days A Week, va rellançar la banda, que havia anat decreixent en nombre de vendes progressivament des del primer disc; va ser la rellançadora del que seria el final de la seva curta però meteòrica carrera, vuit anys d’èxits i polèmiques que Sgt. Pepper’s va reflotar. Era el 1967.
Potser no és el millor disc de la història pel que fa a les cançons. Sense deixar els Beatles, Rubber Soul o Abbey Road en tenen un nombre de més bones, en la meva opinió, i és que la música és tan subjectiva que qui digui el contrari també tindrà raó, però el que passa amb Sgt. Pepper’s és que no pots parar d’escoltar-lo fins que acaba la cara A, per després posar la B... Les cançons estan tan ben empalmades i l’ordre és tan summament encertat que no pots posar un Sgt. Pepper’s sense tot seguit escoltar With a Little Help of my Friends i després Lucy in the Sky with Diamonds, i així anar fent. No pots aixecar l’agulla del plat.
Potser no és el primer o el millor disc conceptual; Rick Wakeman, teclista dels Yes i gran compositor del gènere, sosté que el primer disc que conserva una temàtica durant tot l’elapé és Dust Bowl Ballads, compost per Woody Guthrie l’any 40, que parla dels treballadors migrants dels EUA, però si aquest va ser el primer disc conceptual, el dels Beatles va ser el que més va influenciar bandes posteriors, va obrir la caixa de Pandora i va fer que bandes com The Who, The Kinks, Pink Floyd i Genesis, entre moltes més, es fixessin en aquest àlbum i comencessin a pensar en la possibilitat que en els 45 minuts que et permetia enregistrar un vinil de 12 polsades podies explicar una història en diferents capítols.
El que és clar és que va revolucionar la manera d’enregistrar discs. Si us agrada, heu de llegir El Verano del Amor, así gravaron los Beatles el álbum Sgt. Peppers, de George Martin, el seu productor, en el qual explica pas a pas i pista a pista l’enregistrament d’aquest fantàstic elapé; llegiu-lo mentre escolteu el disc, és una experiència molt recomanable.
Sigui com sigui, he escoltat aquest disc desenes de vegades, ja era a casa quan jo vaig néixer, i cada vegada que ho faig m’agrada més tot i que per mi no és el millor disc de la història. Potser no és ni el millor disc dels Beatles, però quin és el millor de la història? Voleu dir que n’hi ha (només) un?
