Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

El tallista Àngel Pla, al seu taller de la placeta Monjó, que va obrir als anys 60 (Foto: Casi Arajol).

S’ha enlairat un Àngel ben terrenal




Era curiós de mena, que no tafaner, un esperit lliure, cineasta i sardanista, jovial i xocant, a banda de tallista eminent.

A la primeria de la dècada del 1970, en haver retornat de França després de concloure els meus estudis, feia un volt pel barri Antic d’Andorra la Vella, que tants bons records em retornava de la meva infantesa. En passar per la vora de cal Ribaló vaig albirar, a la planta baixa de cal Cinto, una llum centrada; reflectia un rostre que em feu pensar en el del Georges Brassens. M’hi vaig apropar i a través del vidre vaig veure dos mans que s’afanyaven a llevar bocins de fusta d’una peça de llenya, amb destresa. Als fons d’aquell menut taller hi vaig distingir la silueta de dos verges i així vaig comprendre que estava en presència d’un artista.

Al cap de pocs dies, ens vam trobar a la recepció de l’hotel Mirador i vam tenir l’ocasió de presentar-nos, de conèixer-nos. Em va dir: “Soc l’Àngel”. Vaig adonar-me que a la mà esquerra hi subjectava un exemplar de la revista Cahiers du cinéma. Era evident que compartíem l’afició pel cine i que érem, tots dos, amics del Jordi Sasplugas, un gran entusiasta del setè art. Un raconet situat sota l’escala feia funcions de sala de projeccions, de cinemateca i d’arxiu. Era un lloc de trobada, de debats i d’intercanvis, una mena de fòrum en petit format.

En endavant, sovintejava les meves visites al taller de l’Àngel, però m’hi estava poques estones, per no pertorbar-li la inspiració ni la concentració, o bé per no interrompre la lectura del diari que tenia estès damunt la taula de treball.

Vam lligar una bona amistat i coincidíem sovint en actes o encontres culturals. Perquè l’Àngel Pla era un curiós de mena, mai tafaner, atret tan sols per les manifestacions que li alimentaven les passions més íntimes. Altrament, era un esperit lliure que solia defugir compromisos i es mantenia fidel a les seves arrels tot i haver assumit ben aviat la seva condició d’andorrà, tal com ho va demostrar durant més de 60 anys.

Aquests dies he rememorat amb recança un viatge llampec que vam fer fins a Toulouse (Tolosa de Llenguadoc, que deia ell). Amb un molt bon amic, vam decidir d’anar a presenciar un míting de campanya electoral del candidat François Mitterrand. Quan l’Àngel se’n va assabentar, ràpidament s’hi va afegir. La seva curiositat no tenia límits. Fa quatre o cinc mesos, encara va esmentar-me aquell record, amb una rialla irònica a la boca. Al moment, adonant-me que s’havia calçat unes vigatanes, vaig pensar en les classes de sardana que ell m’havia impartit, cinquanta anys enrere, a l’únic camp de futbol que hi havia. El meu aprenentatge, però, només va durar tres setmanes, atabalat pels comptatges preceptius que ens imposava en els canvis de passes i ritmes. 

Molt sovint coincidíem a la granja on, tots dos, anàvem assíduament a prendre cafè, ell al taulell enfilat a un tamboret i jo en una taula contigua; en totes les ocasions no s’estava de fer-me referència a algun article de premsa que havia llegit a primera hora del matí, amb pèls i senyals, i comentar-me esdeveniments polítics, trifulgues i peripècies que m’exposava amb el seu característic humor alegre. Eren converses incoherents o més que res un monòleg persistent, perquè l’Àngel no connectava l’audiòfon, aquell aparell que portava col·locat a l’orella, i no podia sentir ni entendre el que jo li estava dient.

L’Àngel Pla Vidal haurà deixat petja en la nostra societat. Els molts decennis transcorreguts d’ençà de la seva arribada a Andorra li van fer oblidar els tràngols, frustracions i traumes que sorgiren en la infantesa i primera joventut, mig abandonat a la seva sort. La tenacitat i constància el feren esdevenir un artista reconegut i notori, sui generis, un esperit lliure i un ésser culte.

Fou, eminentment un tallista, però també imatger, escultor i, eventualment, ebenista. Un home com cal, jovial i xocant, que va saber fer-se un bon cercle d’amics fidels. Una bona persona que recordarem, tot i que s’hagi elevat i projectat cap a un altre nivell i hagi passat a millor vida, des del barri antic que es convertí en el seu Pessebre.
Com ho expressà Alphonse de Lamartine: “Un seul être vous manque et tout est dépeuplé”.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic