Moment de grans anuncis a les pàgines de cultura, de moltes novetats literàries, de programacions de teatre, exposicions, concerts… 
Exposició immersiva de Dalí a la Casa Ametller de Barcelona, produïda per Layers of Reality l’empresa de l’Ideal, que també va portar els últims dies de Pompeia a Montjuïc. Un equip d’arts digitals dedicat a les sales immersives, el metavers i les projeccions. 
A Madrid també triomfa la immersió més moderna al centre cultural Matadero. L’empresa MAD Artes Digitales presenta Odissea. El retorn d’Ulisses a Troia en cinc espais: metavers, realitat virtual, sala immersiva, sala de retorn i holograma. Vol arribar al públic que no l’ha llegit i inclou una part didàctica que no és a partir de plafons ni textos convencionals. 
I tres, aquest cap de setmana ha obert les portes Macondo Park, la megaresidència de Shakira a Madrid, un nou model d’explotació de la música, una experiència que també inclou gastronomia, moda, audiovisual i literatura. Shakira farà dotze concerts, enmig d’un parc d’atraccions de 30 hectàrees a l’esplanada de l’Iberdrola Madrid pensat per acollir centenars de milers de persones, que pagaran un preu molt considerable.
Macondo Park, estructurat amb camins i espais de colors llampants, inclou un espai per a nens, Macondito, en col·laboració amb Disney, un dels molts gegants empresarials que participen en aquesta experiència comercial que pot provocar admiració o urticària màxima. El parc també inclou una gran biblioteca amb recomanacions de lectures de Shakira i xerrades d’escriptores.  
Shakira es pot apropiar de Cien años de soledad? Macondo es pot convertir en una residència-autohomenatge-parc d’atraccions?
Per què no? De qui és Macondo? Penguin Random House ha autoritzat l’operació comercial. La colombiana, sempre preocupada per l’educació, va tenir amistat amb García Márquez. Ens hem de posar elitistes i llepafils? La cultura, les novel·les, no són del poble? Els fills de Gabo ja han produït una sèrie avorrida a Netflix que ha eliminat la vida a Cien años de soledad. 
Però té dret a convertir un univers literari tan magnífic en un PortAventura de colors llampants? En què pot acabar convertit, en una marca a l’alçada de la del xampú de la simpàtica colombiana? 
Macondo Park em fa explotar una mica el cervell, com les ulleres del metavers per a Dalí i l’Odisea. Sense voluntat d’apocalipsi, simplement de descripció d’un canvi important, com compaginem aquest nou panorama amb la lectura d’un llibre o la contemplació d’un quadre? I amb la imaginació? Com viuran la literatura i cultura els cervells? Amb aquests nous models de consum cultural, què pot fer un cervell davant d’una pàgina quieta, petita, plena de lletres, sense camins de colors, amb idees complexes, sense emocions i colors llampants? A qui carai sorprendrà el gel?