L’assagista argentina Beatriz Sarlo ja deia el 1994, al seu Escenas de la vida posmoderna, que els centres comercials eren una nau espacial, una càpsula que trencava amb la ciutat on s’ubicava, ja fos al centre urbà ja fos a la perifèria. Deia també que els centres comercials aspiren a ser ciutats minoritzades que es desfan de la història i de les tradicions per acollir només els elements que els interessa: la gent i el mercat. Deia també que tot allò existent a un centre comercial és pura decoració, que tot element urbà que es conservi al seu si no és sinó decoratiu, mer escenari on el client és capaç de desorientar-se, tot i que aquesta desorientació és una deriva calculada on hom sempre troba productes per comprar.
Beatriz Sarlo també diu al seu assaig que els centres comercials són creadors de significats per a les marques internacionals i que aquest disseny actua especialment en els joves, que troben en el centre comercial no només un lloc on passar l’estona a cobert, sinó tota una escola del mercat. Conèixer les marques internacionals també ajuda els turistes que, diu Sarlo, troben allà on vagin una llar en cada centre comercial, doncs uniformitzen el mateix estil allà on es trobin. Aquest és un dels motius pels quals el centre comercial és universal, com el mercat, i a priori no exclou ningú. Ara bé, les divisions socials es tradueixen en divisions horàries, configurant una espècie de torns (entre setmana o caps de setmana) on els clients no coincideixen. Per totes les característiques esmentades Beatriz Sarlo considera que els centres comercials creen una cultura extraterritorial, creen una altra dimensió, arribant a substituir la ciutat –sense la incertesa que suposa el carrer– i esdevenint creador d’hàbits i de conductes i transformadors del paisatge urbà.
He recordat el text de Sarlo passejant pel carrer. I he recordat també The Dawn of the Dead, de George A. Romero (1978), on, com acostuma a passar a les pel·lícules de zombis, un petit grup format per la fugida cerca un refugi en mig del caos. En aquesta ocasió els protagonistes el troben precisament en un centre comercial. El que primer és, efectivament, un refugi, no triga a esdevenir una trampa. És interessant, però, la vida que duen en haver assegurat la plaça. Eufòria inicial i normalitat fins que arriba l’ensopiment i la impossibilitat de seguir endavant sense quelcom a fer.
Beatriz Sarlo finalitza la seva reflexió dient que el triomf del centre comercial és la crisi d’una esfera pública incapaç de crear sentits. I George Romero posa en boca d’un dels protagonistes, davant de la insistència dels zombis a entrar al centre, allò que els zombis no pensen, sinó que només recorden que “volen ser allà”.
