Mirin: servidor també creia que el metro aeri era l’epítom d’una certa manera d’entendre la cosa pública. Més aviat megalòmana, per dir-ho clarament. Que era un projecte a mig camí entre l’ocurrència visionària i els invents del professor Franz de Copenague. Més del segon que del primer, si hem de ser sincers. Una era que va culminar amb el museu Gehry que no es va aixecar a la Massana. La broma, recordin, ens va costar tres milions. Doncs bé, potser sigui l’edat, però ara m’imagino el Valira solcat per les vies aèries del metro, amb els seus ramals cap al Nord i cap a l’Orient, i m’emociono. Quina oportunitat perduda. El mateix que el telecabina projectat el 1958 per Josep Maria Sostres i que havia de sortir de l’actual plaça Rebés cap a Prat Primer, Perafita i la vall Civera. O el de Ricardo Bofill, trenta anys més tard, que arrencava a la plaça del Poble amb un destí similar, prèvia parada a l’utòpic complex turístic que l’home somiava a la Comella. Tot això ja ho tindríem, ens hauria convertit en la Suïssa pirinenca que podríem haver sigut però que no som i avui en podríem despotricar tranquil·lament –o no, pensin en Caldea, tan incomprès als inicis, avui a ningú no li fa nosa– mentre ens n’embutxacàvem els rèdits. Per això m’he convertit contra tot pronòstic en un ferm partidari del telefèric del Carroi, abans fins i tot de veure’n el projecte i sense haver-hi pujat mai, o precisament per això. Amics meus del No al Telefèric: servidor també preferiria viure en aquella Andorra arcàdica, de pedra seca i camins fragosos y dolents, on sols se puga transitar meramemt, que deia Dom Antoni. Però és que en aquell país de xauxa hi vivien 5.000 ànimes escasses. En sobrem 70.000, més o menys.