Viure amb por no és gens bo. No cal ser massa experta per fer una afirmació com aquesta, ho sé. Però tinc una amiga que en comença a tenir. Té por perquè quan compleixi els cinc anys de contracte al pis on estan de lloguer, amb el temps oportú d’antelació, la propietat els comuniqui que l’han de deixar... I tal com estan els preus arreu del país, ara ja no es tracta de marxar a altres parròquies, sinó d’haver d’anar a viure fora amb tot el que això comporta. Perquè és impossible poder pagar el preu dels lloguers actuals. És impossible pagar aquests lloguers i seguir vivint, diu. Coneix companys de feina que ja viuen fora o que darrerament han hagut de marxar per la problemàtica de l’habitatge i que s’hi han emmotllat. Però potser ara, a la meva amiga i a la seva parella, se’ls fa una muntanya haver-ho de fer per l’edat, pel transport, per la feina que fa... I, és clar, mentre això els passa als altres, és una cosa, ara bé quan et toca de prop n’és una altra. Però noia, a la teva amiga encara no se li han complert els cinc anys de lloguer, i potser d’aquí a dos anys la propietat no diu res de marxar i potser també l’apujada que fa és moderada. No se sap mai. No cal tenir aquestes cabòries abans de temps. Ja. Si ja li he dit tot això i més a la meva amiga, us ho podeu ben creure. Però no aconsegueixo convèncer-la perquè no s’avanci a esdeveniments. És que és molt patidora la xicota, de mena. I com diu ella una i altra vegada, no hi pot fer més i amb els anys, a sobre, augmenta. I és clar, a mi m’afecta. És amiga meva. A més, podria ser a mi que em passés. Llavors, si em tinguéssiu d’amiga, què em diríeu?
