Segurament els seguidors d’El foraster de TV3 recordaran una conversa de Quim Masferrer amb el propietari d’un bar-restaurant d’aquells de tota la vida que, davant les peticions de determinada clientela, sovint més pendent del món virtual que no del real, li assegurava amb certa tristesa: “Quim, ens estem agilipollant”.
Òbviament el lament d’aquell propietari de bar de tota la vida, i a més a més de poble petit, respon a una situació molt concreta i a l’experiència pròpia de qui des de sempre ha atès la clientela d’una determinada manera i ha jugat tots els papers de l’auca dins el local, però, malauradament, el “ens estem agilipollant” es podria traslladar a moltes d’altres situacions.
I és que el canvi en les formes i hàbits de consum ha arribat també fins i tot a l’essència dels productes o serveis, la qualitat dels quals és del tot indiferent, ja que ja no es consumeixen com a tal, sinó que el que es consumeix, com diuen els experts en màrqueting, és l’experiència o l’espectacle.
És a dir, s’ha arribat a un punt que d’un regal ens quedem amb l’embolcall i ens és indiferent el que hi ha a dins. Només així s’explica l’èxit de determinats negocis que s’han posat de moda darrerament. I és que si fa uns anys les cues i mesos d’espera, per bé que continuen en determinats establiments, eren per poder dinar o sopar en un restaurant amb estrella Michelin, avui en dia hi ha bufetades per poder adquirir una pasta feta amb llet, farina i sucre no pas per la qualitat del producte, sinó perquè mentre espera el client és insultat i ridiculitzat pel responsable del local mentre, més aviat amb poca gràcia, enllesteix la comanda.
No és estrany doncs que veient cap a on va el món siguin cada cop més el que pensin que sí, que realment “ens estem agilipollant” a marxes forçades. I és que com ha repetit aquests dies un bon amic: “el miracle de Nadal és que la raça humana no s’hagi encara extingit”.
