Si no hi ha animal, no cal ramal

De bell antuvi, al nostre país i en aquestes dates, era quan el bestiar baixava de les pastures de l’estiu i els nostres avantpassats aprofitaven l’avinentesa per a vendre els animals omplint així les seves butxaques i assegurant-se un hivern sense mancances. Per això es feien les fires de bestiar, un punt de trobada perfecte entre tractants i pagesos d’on podien sortir tota mena de transaccions, perquè cal no oblidar que els andorrans sempre hem estat bons negociants. Però com tot allò que és tradicional, les modes passatgeres i foranes ho arraconen i acaben esdevenint una pura anècdota (Halloween vs. Tots Sants n’és una bona mostra). I això que al nostre país sempre havíem defensat aquella màxima que val més matar un home que perdre una tradició... Qui ens ha vist i qui ens veu!
Però gràcies a alguna ment assenyada, es van poder recuperar dues de les fires tradicionals que es feien a Andorra: l’any 1979 es va recuperar la Fira de bestiar d’Andorra la Vella i, més tard, la Fira de bestiar de Canillo que fa pocs dies ha tingut lloc i ni la Covid-19 ha pogut apaivagar-la. Allà es donen cita caps de bestiar boví, equí, oví i cabrum en una festa tan bonica com nostra que, si més no, ens hauria de fer recordar les arrels del nostre país i, sobretot, estimar el que som i d’on venim, ho entengui o no la UE. I és que els canillencs han sabut defensar molt bé sempre allò que és seu, com aquell ja llunyà any 1334 quan el canillenc Ramon Ortell, acompanyat d’altres prohoms d’Andorra, visitaven el bisbe d’Urgell per tractar de la col·lecta del delme de la llana i dels corders... O l’any 1337 quan canillencs i homes de Meners s’enfrontaven pels drets de pastura en els prats prop de l’Hospitalet. Tres anys després encara no s’havia resolt el conflicte i decidien que s’havia de posar en coneixement del comte de Foix.
Avui ens sembla molt lluny tot això, però aquests temes preocupaven molt els nostres avantpassats al segle XIV com avui ens preocupen a nosaltres el tancament de fronteres i la manca de turisme. Aleshores, com avui, el que es pretenia era evitar posar en perill el benestar dels andorrans. Però amb la diferència que abans Andorra era una gran família i avui segueix sent una família gran, però més aviat malavinguda... Digueu-me sentimental, però veure fa pocs dies –i en aquest trist any de pandèmia– prop de 500 ovelles travessant els carrers de Sant Julià de Lòria anant cap a Llumaneres a mi m’emociona i em fa pensar que encara queden vestigis de l’Andorra que els nostres avantpassats van crear i defensar amb urpes.
Avui ens creiem més grans, més forts, però l’actual situació ens ha demostrat que més aviat som febles. Unim-nos com resa el nostre lema nacional i pensem que, a vegades, el que creiem que és evolució realment no és més que involució... Potser té raó Noah Gordon quan diu, amb seny i ironia, que un cavall dona fem i més cavalls; un tractor només dona factures.