Vaig escoltar aquesta cita quan estudiava al Sant Ermengol. El Lluís Gras, l’Ilde, l’Itziar, l’Engràcia i tantes altres figures a primària i secundària ens dirigien unes paraules abans de començar les classes durant el “bon dia”. No llegíem aquest diari abans d’entrar a les aules, sinó que fèiem un moment de reflexió conjunta escoltant relats diversos per fer anar el cap.

En aquest sentit, les idees transmeses sovint giraven entorn de la importància del col·lectivisme sense deixar de banda el fet de desaprendre a menysprear-nos i aprendre a estimar-nos de forma individual, a nosaltres, els nostres triomfs i també els nostres errors. A mi em va quedar bastant marcada la rellevància del grup, i és que, malgrat que hi ha imatges meves envoltat de gent, tocant a l’escola o fent d’altres activitats, em costaven les relacions socials quan era petit; avui tinc un grup. No és un episodi de Plats bruts, és una afirmació! Tinc un projecte musical i, ja que aviat farem un concert, vull explicar-vos quina és la meva experiència fins ara amb aquesta gent.

La idea era muntar un grup d’una sola cançó, una actuació que havíem de fer a l'ONCE en el marc de la jornada de Música a les mans, una sèrie d’activitats dedicades a commemorar l’ús del sistema de lectura i escriptura braille en la música. Era 2021, ens estàvem desconfinant i encara no actuàvem en directe; ens gravàvem en vídeos que es muntaven per fer un concert penjat a plataformes audiovisuals. En aquella època ja feia de baixista a l’escola, cobrint diversos combos on en faltaven. Fent tallers i activitats externes, vaig conèixer una noia que em va presentar la Berta, la nostra cantant. El meu amic Manel –el baixista– i jo sabíem que volíem tocar un tema en concret i que ens agradaria fer-lo en japonès, respectant la forma de la banda sonora de la sèrie en qüestió. D’un d’aquests combos, van sortir el bateria, el trompeta, i la pianista; que érem la classe de gent capaç de fer que els profes riguessin mentre tocàvem per les ximpleries que fèiem conjuntament.

Ens hem organitzat sempre per delegar tasques. Hi ha qui s’ocupa dels temes referents a la imatge i les xarxes socials, un dels nostres és el tresorer, quan tenim concerts manen els conductors per organitzar les recollides de material, i jo estic a tot arreu per entendre com funciona tot plegat, a banda de ser la cara visible. Fins i tot carrego trastos entre cotxes i escenaris amb tothom!

Fem arranjaments de cançons d’artistes de diverses èpoques utilitzant el funky com a estil base. Aquest gènere és un clar exemple en què s’acompleix la màxima que el més important és aprendre a caminar junts, fent els passos alhora, moure’ns com una sola peça independentment de quants siguem a la formació en qüestió. Sempre hauria de funcionar així, als estils moderns, a tot allò que procedeix de les arrels de la música africana i en el funky és en un dels punts on més es pot apreciar aquesta unitat.

Com s’hi arriba? Tocant, tocant molt, repetint durant molt de temps un sol patró en conjunt, que cadascú faci la seva part i que aquestes es vagin encaixant com si es tractés d’un puzle sonor. Ara, la millor eina per afavorir l’escolta activa és l’amistat.

Sempre és molt més fàcil tocar amb la gent que t’estimes i que t’estima, amb aquelles persones en les quals saps que sempre pots confiar cegament. Ja ens ho deien això, al Taller, que toquéssim amb amistats perquè el so de l’agrupació sigui òptim.

Fent el procés de dol o en altres circumstàncies difícils, ells han estat part de les persones en qui he pogut recolzar-me. També ells m’han demanat ajuda quan ha fet falta de la forma que fos més adient.

Gràcies per tot plegat, Albert, Ángela, Berta, Cris, Enric, Isma, Joel, Manel, Matteo, Mireia, Pol, Quique, Roger i Sílvia, hi sigueu avui o hi hagueu estat abans. Ens veiem amb alguns d’aquests músics el 7 de juny al Sodacustic!

Rectificació: entrades a 8 euros, i no 16.