Silenci dimensional

L’obrer de les arts Sergi Mas nega la subtil distinció entre arts aplicades i belles arts. Les nocions no són equivalents, però l’acompliment d’una finalitat funcional, lúdica, pedagògica o moral no menyscaba l’eventual qualitat estètica. L’artista de bona anomenada, igual que l’artesà anònim, cerca una transcendència que ultrapassi allò tangible. Pel cap baix, l’un i l’altre persegueixen un estil genuí. La hipotètica autonomia de l’art és molt discutible. I un mínim disseny ja rebat l’utilitarisme a ultrança. Cap obra no és un fi absolut ni un mer mitjà. En aquest sentit, el pragmatisme idealista propugnat per William Morris, ànima del moviment Arts and Crafts a mitjan segle XIX, fusiona àmbits creatius. Coneixença teòrica, domini de tècniques i processos, sensibilitat, imaginació i llibertat són fonaments de tota manifestació artística potent: aplicacions pràctiques, divertiments, conceptualitzacions… Per bé que l’objectiu és variable, cada modalitat obeeix a menesters d’ús i de gust.

Doncs bé, un exemple del meravellós dualisme sintètic dels oficis titllats d’artesanals és la mostra que aplega, al vestíbul de Casa Rull, fins al proper 24 d’agost, la fase inicial del projecte de Daniel Díaz García Dimensional art&studio. L’exposició gaudeix precisament del beneplàcit del mestre d’Aixovall. El seu autor s’inspira en la natura andorrana i en la cultura popular del Pirineu. Els elements emblemàtics que treballa, fusta, ferro i pissarra, segellen un vincle sublim. L’impuls innovador homenatja dedicacions ancestrals dins del territori comú. Els objectes, ideats i obrats per a profit estètic i pragmàtic alhora, corresponen a l’esperit del vers de J. V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.”

Potser l’actual domini inexorable de la fabricació mecanitzada en sèrie accentua el valor de les peces fetes a mà modestament. Les manufactures evoquen la importància social que tingueren els oficis manuals. No es tracta d’idealitzar temps pretèrits, sinó de reivindicar la nostra condició d’homo faber. La discreta beutat del mobiliari, destinat a facilitar accions quotidianes diverses (entaular-se i enraonar, escriure, il·luminar, mirar-se), creat a consciència amb perícia, coneixement i inventiva, uneix sentiment i raó (com la segona secció de Sol, i de dol). La pàtina d’antigor i de modernitat, l’elegant calidesa de textures i formes al·legòriques, l’energia que es desprèn dels materials acariciats, les flaires de llinosa, rovell i pi, tot denota una intenció poètica que traspassa el conjunt rústic i original de mobles amb els quals l’artífex transmet un missatge humil i grandiós: la simbiosi sagrada de la humanitat amb els entorns es basa en equilibris precaris que la memòria, el respecte i la il·lusió contribueixen a mantenir. Val la pena arribar-se ara a Sispony i combinar l’experiència contemplativa (escoltant el silenci dimensional) amb la visita al museu.