Símbols

L’error es castiga. Bé, es castiga segons qui el cometi. En aquest món la gent necessita adorar Déus de fang. Déus podrits de calés o utilitzats pels seus amics o familiars com a caixers automàtics o la Visa Oro. Déus capaços de provocar el deliri, ja sigui donant puntades de peu a una pilota, a través de vídeos a les xarxes per fabricar milions, o trepitjant la catifa vermella de Hollywood. A ells se’ls perdona tot. Ningú pensa en les seves misèries –o ens importen un colló de mico–. Els considerem Déus que amb la seva única existència justifiquen la nostra –pobrets–. Aquests dies, ens estem fent uns tips de llegir que ell va canviar el futbol o que era el millor que li havia passat a la vida. Déu n’hi do. Quina vida tan envejable... Un món poblat de Déus corromputs en qui més d’un necessita creure. Potser perquè encarnen les seves pròpies mesquineses? Com perdonem, a vegades, els errors d’alguns i com castiguem els d’altres, convertint-los en enormes pífies. Ha mort un jugador de futbol, ha mort també una gran oportunitat per fer pedagogia sobre les addiccions i els addictes. Un tiet meu va morir amb el fetge destrossat, però ell era un més de molts. Quan es tracta d’un personatge famós, la gran majoria de vegades es frivolitza o s’hi passa molt per sobre. La seva debacle no s’entén sense la pols blanca, l’alcohol, els maltractaments a la parella i també algun tret a algun periodista –sempre som els enemics, i més quan no els ballem l’aigua, com fan alguns–. El seu també va ser un deteriorament físic. Veure’l feia pena. M’encanta l’esport, tot, i el futbol és una de les meves passions, però no idolatro ningú, i menys algú que ha tacat la pilota d’aquesta manera. Per mi, ell, simplement és el símbol d’un món embogit i atacat per un virus que no és l’únic virus que hi ha.