Simeó nostre que esteu en el cel

Permetran que em posi una mica sentimental i que recordi la discussió que vam tenir amb el senyor Morell. Vam estar mesos sense parlar-nos, i naturalment ara me’n penedeixo d’aquells mesos per mi perduts. En fi. El cas és que en certa ocasió –i no em demanin per què– vaig comparar la singularitat andorrana amb la pervivència dels furs bascos i navarresos. Amb la conclusió òbvia: que tant l’una com els altres eren una absoluta anomalia històrica. Els segons, a més, impossibles d’explicar des d’una mínima racionalitat democràtica, però aquesta és una altra història. Em semblava que havia fet una aportació audaç a la tertúlia (el doctor Alonso i l’exsíndic Joan Gabriel n’eren fixos) però davant del meu pasme al senyor Morell la referència basca li va semblar insultant, cosa d’altra banda perfectament comprensible, i l’única forma de salvar la situació va ser marxant del Sinquede amb la cua entre les cames. Hi he pensat aquests dies arran de la campanya que els meus amics Quim i Robert han engegat per ressuscitar el bisbe Simeó de Guinda, campió de la nostra independència. Segur que el senyor Morell s’hi hauria afegit amb entusiasme. Com és ben sabut, sense la intervenció del bon Simeó hauríem perdut amb tota probabilitat privilegis i protosobirania i avui seríem com el Pallars. Com l’Aran, amb una mica de sort. No té res de dolent, és clar, excepte que sobraríem aproximadament 70.000 dels que avui vivim aquí dalt, i que veient la carrera cap a la insignificança, el ridícul i la ignomínia en què s’han embarcat els nostres veïns catalans, entren ganes de dedicar-li a Simeó no ja una columna, sinó un monument.

Amén.