Ja fa més de dos mil anys que Sèneca defensava que quan s’està al bell mig de les adversitats, ja és tard per ser caut. I ho hem pogut comprovar per nosaltres mateixos, en ple segle XXI, amb la irrupció a les nostres vides del SARS-CoV-2, causant de la pandèmia de la Covid 19.
La bona voluntat no és mai suficient davant d’una situació que ningú s’esperava. Potser per això els xinesos sempre han defensat allò d’“excava el pou abans que tinguis set”. Però en la història de la humanitat s’han viscut situacions similars i no poques vegades i en alguns moments pretèrits aquells que manaven han demostrat tenir més seny que molts dels seus homòlegs d’avui.
Un d’ells va ser el nostre copríncep episcopal Simeón de Guinda, que davant la Gran Pesta de Marsella de l’any 1720 va saber agafar les regnes del seu país i, amb encert i mà ferma, va salvar els andorrans d’una mort en massa. Què va fer? Doncs prohibir qualsevol contacte amb França i amb els seus habitants. Ho decretava l’1 de febrer del 1721 a fi de preservar el país de la pesta “essent de dret natural procurar evitar la ruïna de les Valls”.
Com ho va fer? Doncs creant unes “línies” de vigilància i control als punts estratègics del país. En va crear tres: a Soldeu, a Llorts i a Sant Julià. Cadascuna amb sis homes “naturals i de tota satisfacció” comandats per un prohom “jurat i de tota confiança”. Les línies cobrien tots els possibles passos de gent, a peu o a cavall. A tothom que intentés entrar se li demanava el passaport i el “bitllet de sanitat”, el passaport Covid d’aquella època. Qui no el tingués, se l’havia d’expulsar al moment i, per si de cas, hi havia una borda preparada, a manera de llatzeret, a 15 minuts del lloc de control, per obligar a fer les quarantenes.
I no va pensar el copríncep en la fam que portaria tancar les fronteres? I tant que sí! Va aconseguir que el capità general de Catalunya, el militar italià al servei del rei d’Espanya Felip V, Francesco Pio di Savoia Moura Corterreal y Moncada, Príncep Pio i de San Gregorio, marquès de Castel-Rodrigo, duc de Nocera i comte de Lumiares, es fes càrrec (i a costa seva!) dels queviures que els andorrans necessitessin per a la seva subsistència, portant-los fins a una borda de Sant Julià, on el Consell General els podria recollir i “repartir-los amb compte, raó i equitat” entre els habitants de les Valls amb penes de 1.000 lliures, moneda jaquesa, si ho incomplien. Això sí que era ser un sobirà preocupat pel seu poble!
Potser per això i molt més, el Col·lectiu Simeón de Guinda, del qual formo part amb orgull i convicció, reivindica la figura d’aquest gran home d’Estat, únic copríncep episcopal mort en terra andorrana que, gràcies a la seva visió, importants amistats i a la seva fina diplomàcia, va saber protegir el seu poble com fa un veritable sobirà. Com deia el filòsof letó d’influència alemanya Nicolai Hartmann, “la intel·ligència és la funció que adapta els mitjans a les finalitats”.