La sinergia és un concepte que fa anys que em fascina. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana tan sols ens en presenta unes definicions relacionades amb la biologia i la medicina, però que ja ens valen com a punt de partida per examinar-ne el contingut. Segons aquesta font, i dins l’àmbit de la biologia i la fisiologia, la sinergia seria “l’associació o cooperació de moviments, d’actes, d’òrgans, de formacions anatòmiques, etc., per tal de dur a terme una funció determinada”. Això pot mantenir el seu sentit en altres dominis per analogia, com és la del treball humà.
Així, seguint el sentit etimològic de la paraula, trobem que té el seu origen del verb grec ergazo, que significa treballo o treballar. A partir del verb, es construeix el substantiu ergia, el fet de treballar –concepte ben conegut de la física newtoniana– i àdhuc ergastirio, taller. Però la composició de les paraules és força habitual en la llengua grega, i de seguida li afegim el prefix sin que significa ensems, conjuntament, i formem la paraula sinergia amb el sentit de treball conjunt o col·laboratiu. Naturalment, es pot procedir de la mateixa manera amb ergazo per formar sinergazo, treballo en col·laboració o bé amb ergastes, treballador per formar sinergastes, company de feina.
Com veiem, a vegades el funcionament gairebé aglutinant de la llengua grega resulta en les paraules bastant llargues i adorablement polisil·làbiques que la caracteritzen. Tot i que poden fer certa por al principi, val a dir que permeten dir amb una sola paraula el que per a les nostres paràfrasis requereixen frases senceres. L’economia d’alè hi és real, malgrat la primera impressió que en podem tenir.
Continuant amb una altra llengua que també té certa reputació per la formació d’expressions més llargues que un tren de mercaderies, considerem la traducció de treball col·laboratiu en llengua alemanya. Aquí, però, es fa la distinció entre zusammen arbeiten i el substantiu Zusammenarbeiten. Com sovint, l’ortografia té la seva importància i un simple espai pot canviar el sentit. En aquest cas, la segona variant vol dir col·laborar en un treball concret, sense que ens indiqui si es va fer junts dins un mateix espai i temps, o per separat. Per contra, la primera versió ens diu simplement que els participants es van trobar en el mateix lloc alhora per dur a terme una feina, però no ens indica si ho van fer sobre un mateix treball o projecte.
Així, si veiem un documental televisiu en llengua alemanya que a la pàgina de crèdits diu que les empreses participants van ser X “in Zusammenarbeit mit” Y, això significa que les empreses X i Y van col·laborar tots dos en el projecte, però no forçosament que hi van participar en el mateix moment. Podríem imaginar perfectament, per exemple, que una de les participants s’ha cuidat de la gravació dels continguts, mentre que la segona –que bé podria estar radicada en una ciutat diferent de la primera– n’ha fet el muntatge posteriorment.
Aquest incís teutònic ens és útil per observar que no és ben bé el mateix fer una col·laboració, que treballar junts.
A Andorra, de vegades tinc una molt forta impressió que tant les administracions com les entitats privades treballen. Si més no, gasten certa quantitat d’energia i els agrada presentar resultats a través de comunicats de premsa, presentacions amb assistència de públic i a les xarxes socials. A més, la tendència creixent és que es faci especial esment de les col·laboracions entre entitats, sobretot quan són de sectors diferents. Sens dubte, això és molt positiu per arribar a aconseguir resultats i afrontar realment alguns dels grans reptes socials que tenim en el nostre país.
D’això, els grecs en diuen sinergasia o cooperació i nosaltres abans en dèiem fer poble o fer país. Convé recordar que ens trobem en un país força petit i que, sense aquesta manera de fer, de ben pocs avantatges disposem per poder tirar endavant en comparació amb les economies més massificades que ens envolten i que, molt fàcilment, ens poden acabar menjant.
