Les expectatives per veure Sirat, candidata espanyola als Òscar, no eren clares, perquè les opinions d’amics i coneguts que havien vist aquesta cinta premiada en els principals festivals europeus, eren molt diferents. Tenia des d’un “m’ha agradat moltíssim” a un “vaig marxar del cine i vaig dir, ja m’explicareu com acaba això”. Enmig d’aquests extrems tenia un savi “s’ha de veure i després cadascú ja opina el que vol.” Aprofitant que cada setmana rep premis i nominacions, Sirat  ha tornat a les cartelleres i així l’oportunitat de veure cap on es podia decantar la balança, què carai era Sirat.

Durant la primera hora vaig donar la raó a l’apassionada del “m’ha agradat molt”; una història diferent, uns personatges singulars, una música que ho domina tot, un viatge i un tema amb sentit. Però, de cop i de manera totalment inesperada, arriba el cop de puny, el bot a la butaca i l’enfadament per la sorpresa. 

Comença l’angoixa, el desconcert, el pessimisme total i la història s’allarga i s’allarga. Els camions corren pel desert, els fars són l’única espurna de llum enmig d’un no-res incòmode, angoixant. Angoixant fins a la medul·la. Parèntesi: tècnicament aquesta pel·lícula deu ser un repte important i la feina de gent com la directora d’art Laia Ateca, premiadíssima i andorrana com Carla Altimir, que també forma part de l’equip d’Oliver Laxe, no deu ser gens fàcil. Aquí, admiració total.

Arriben un parell de moments de riure, el primer és un moment molt Almodóvar, (Pedro i Agustín, que oloren a quilòmetres la diferència i l’excentricitat, estan entre els productors de la cinta) i cap al final, un segon moment, que intueixo que no volia ser còmic, però a mi m’ho va semblar molt.   

Una tarda de cinema amb Sirat és com una tarda al parc d’atraccions, una estona a la muntanya russa, una altra al túnel del terror, una passada per l’aparell aquell on es donen cops i es mesura la força, una estona d’estar molt a gust i una altra de voler que s’acabi l’atracció. I, entre una cosa i l’altra, moments d’avorriment i moments molt intensos. 

Sirat s’acaba, desconcert total davant de tant buit existencial, de tanta apocalipsi mundial, tanta exhibició de pessimisme; sensació de no saber ben bé què s’ha vist. Qui eren aquells personatges, quina era la seva història, per què unes converses tan breus? On van? Què faran? És igual, això no importa. Sirat circula una setmana pel cap, com més dies passen, més sentit va prenent la història, l’ambientació, la música, els escenaris. És una aposta arriscada, una mirada al món d’algú singular, amb un univers propi. Diferent. El Marià Cerqueda tenia raó, s’ha de veure i després cadascú...