Síria, una dècada més tard

Aquest mes de març s’han complert deu anys des que les forces del règim sirià de Baixar al-Assad van reprimir amb contundència les manifestacions a Damasc i d’altres ciutats, on milers de ciutadans reclamen l’obertura i més llibertat al règim. Va ser el tret de sortida a una guerra que una dècada més tard, i després de mig milió de morts i 12 milions de desplaçats, encara no ha acabat. I és que al marge de tenir un país totalment devastat, al règim d’al-Assad li queda per recuperar prop d’un 25% del territori que controlen diferents faccions opositores al règim, especialment al nord del país.
Sigui com sigui, el trist aniversari ha tornat a posar el focus mediàtic sobre un conflicte que ha evidenciat la incapacitat i han tornat a posar en dubte el paper de la comunitat internacional, especialment dels Estats Units, l’OTAN i la Unió Europea. Els dos primers per la passivitat davant el règim d’al-Assad que, amb l’ajuda de Rússia i l’Iran, ha fet i desfet com ha volgut. El tercer, per la tímida resposta i la incapacitat mostrada per afrontar la problemàtica dels refugiats.
I és que el pas del temps ha difuminat les declaracions de bones intencions i fins i tot els compromisos de molts estats per acollir refugiats sirians. S’ha passat del repartiment de quotes entre els diferents països a gairebé un tancament hermètic, amb comptades excepcions, de les fronteres. Fins i tot nosaltres no hem acabat de complir del tot. I és que d’aquella vintena de refugiats que el Govern es va comprometre a acollir no se’n sap res a excepció de les dues famílies arribades el 2018.