Quan l’escriptor hongarès Frigyes Karinthy va escriure el conte Chains, l’any 1930, va inventar la coneguda hipòtesi dels sis graus de separació (que posteriorment el sociòleg Duncan Watts va transformar en teoria), segons la qual una persona està connectada a una altra de qualsevol lloc del món a través d’una cadena de coneguts de no més de cinc intermediaris.

Si traslladem aquesta teoria a nivell nacional, en un país petit com el nostre, està ben clar que la separació es pot arribar a escurçar en tres, màxim quatre graus. En una conversa informal, a qui no li han mencionat un desconegut? I a continuació, amb dos o tres lligams de proximitat s’aconsegueix ubicar aquesta persona, dins el mapa social, amb més precisió que un geolocalitzador d’última generació.

Això en un sentit positiu o negatiu es tradueix que a Andorra l’anonimat ple no és possible. I de retruc, serveix per explicar una de les singularitats que més sorprèn els turistes, que amb comptagotes ens visiten, quan es meravellen de la consideració de molts conductors que s’aturen quan algú creua un pas de vianants. L’explicació no hi és, només, en el respecte a l’article 49 del codi de circulació, també en l’eventualitat que conductor i vianant es coneguin o siguin coneguts d’algú proper. I és clar, ens cuidem més de les persones que directament o indirecta tenim presents.
D’una manera o d’una altra, tothom ens coneixem. Qui no ha compartit pupitre a l’escola de petit, fa de gran amistat amb els pares dels companys de classe dels fills, o s’involucra en una associació molt participativa, o comparteix (abans de la Covid) l’ascensor de l’edifici on es pernocta, o coincideix a la secció de lactis del supermercat... A la fi, som una societat procliu a trobar-se i retrobar-se. I
on, com ja s’ha avançat, l’anonimat no existeix.
Per molt que els comentaris de trols amagats en malnoms campin a les xarxes, hom intueix qui hi ha al darrere. Si un grup se cita en una reunió política secreta, s’acaba coneixent la identitat dels participants. I si fem un innocent cafè amb algú en una terrassa en un lloc concorregut, és freqüent rebre salutacions externes.

El revers de la moneda d’aquest anonimat inexistent és que també es fa visible, amb noms i cognoms, les dures circumstàncies actuals de treballadors, emprenedors i petites empreses. El patiment és real i afecta indiscriminadament a un nombre sensible del teixit productiu del país. Creu Roja canalitza amb acció tangible (n’hi ha d’altres entitats) dels esforços diaris i constants per ajudar i portar la solidaritat als més fràgils.

Ara és el moment de demostrar aquesta sensibilitat amb la població. I que els tres o quatre graus que ens separen amb els altres, siguin d’aproximació. Una persona sola no pot resoldre tots els problemes que ens ha portat la pandèmia. Però una persona sola es pot concentrar en fer una petita acció que sigui significativa per algú que ho necessita, algú que ni tan sols coneixem si no és perquè a còpia d’estirar els lligams acabarem per trobar una coincidència. No és gens difícil: comprar a la botiga del barri, adquirir productes de proximitat, apostar pels artesans andorrans, contractar professionals i atorgar projectes als emprenedors d’aquí... perquè la suma de petites accions és la clau per aconseguir un gran canvi.

En les nostres mans hi ha el potencial suficient per dibuixar un futur millor. En la dels governants també, ien la de les grans empreses a través de l’aplicació, que ja és ben present des de fa temps, de la responsabilitat social corporativa, més necessària ara que mai.

Perquè l’única esperança que ens queda davant d’un futur incert és la convicció que junts podem fer la millor versió d’Andorra. Sense perdre a ningú pel camí. I tu, que faràs?