Cinc minuts per a dos quarts d’una, tot a punt per representar el musical Grease. El teló estava abaixat, però se sentia la remor del públic que entrava. Els actors estaven escalfant la veu per l’escenari. Alguns, vençuts per la curiositat, miraven la platea separant una miqueta les dues cortines del teló. Nervis i conyes i riures. De sobte, arriba la Irina amb la cara desencaixada, ens crida a tots i ens diu que hi ha molta gent, que hi ha una cua que arriba fins al carrer i que l’aforament és pràcticament ple. Haurem de fer dues sessions. Cap dels implicats esperàvem tanta afluència de públic, però la resposta va ser immediata, evidentment que faríem un segon passi.
Tot l’esforç dels darrers mesos, tots els assajos, l’entrega dels professors, que no han tingut mai tard per plegar, la dedicació dels participants al taller, que tampoc hi van posar cap pega, ni quan vam decidir que la parada de mitja hora que teníem prevista durant les jornades de preparació passaria, pel volum de feina, a deu minuts de pausa, i les facilitats, el suport i l’esforç del Comú de Sant Julià de Lòria, des de les tècniques de Cultura fins als tècnics de l’auditori Claror. Amb una entrega incondicional en totes direccions, donant i rebent, era impossible que alguna cosa anés malament, i evidentment que ho faríem dos cops (de fet, tres, ja que havíem fet l’assaig general tot just una estona abans).
Fins i tot els Madretomasa, el conjunt musical del qual –amb orgull ho dic– formo part, no van dubtar ni un segon a remar-hi a favor i han descrit l’experiència com a irrepetible. I no perquè no ho vulguin tornar a fer... De fet, al final de l’espectacle ja em demanaven quin seria el musical que faríem l’any vinent. Amb els Madretomasa han estat tres mesos d’assajos perquè els onze temes que vam tocar fossin sòlids i donessin la seguretat necessària als cantants.
Actrius i actors que venien de les diferents escoles artístiques del Principat, altres que havien participat als Pastorets, amb edats que anaven des dels 12 anys de l’Àlex fins als molts de la Roser, divertidíssima en el paper de directora de l’institut Rydell. L’esforç de tots per entonar i memoritzar el text, el regal de les tres Júlies fent el Molt desesperada per tu (Hopelessly devoted to you), però el millor de tot ha estat la pinya que s’ha creat entre 35 persones d’edats variades, de diferents escoles i àmbits.
I aprofito aquesta tribuna per donar les gràcies a tots els artífexs, especialment a la Irina Robles, la Mònica Vega i la Verónica Perez, el Juli Barrero i el Lukas Barreiro, perquè els seus sís incondicionals fan que la cultura d’aquest país avanci. Tenim un bon projecte a les mans i no el podem deixar perdre.