Fa unes setmanes, un terratrèmol i un seguit de rèpliques van sacsejar la població. La tremolor de terra principal fou prou intensa com per a despertar a molts ciutadans, en produir-se uns vint minuts després de mitjanit. Era el moment ideal per a covar malsons, o si més no desvetllar els mals auguris. Com ens recorda en Carles Gascón al seu interessant blog Comarques oblidades, vivim en terra de terratrèmols. A la Seu, explica l’historiador, fins i tot gaudim d’un carrer dels terratrèmols, presidit per la imatge de Sant Emigdi, el qual va ser importat d’Itàlia donada la fama de tenir mà en aquesta mena d’afers terrestres. El cas és que em va costar adormir-me en adonar-me que la certesa que ens ofereix dormir sota sostre es pot veure en perill i, de passada, pensant que em feia gran, ja que abans no m’afectaven mica, aquesta mena de successos.
Pocs dies després em vaig veure sorprès per una altra mena de batzegada. En una conversa casual va sorgir el terme trumfes i de seguida em vaig adonar que els interlocutors més joves no el coneixien. En explicar-los que es tractava d’un altre terme per a definir una mena de tubercles, van posar els ulls com a patates. Notava com dins meu creixia un immens desig d’esplaiar-me tot explicant-los que, segons el lloc, el terme podia ser masculí o femení tot afegint l’exemple d’Andorra, on triomfava la trumfa. Per contra, era molt més probable collir un trumfo a Organyà. Però com que em precedeix certa fama d’explicar batalletes, i gràcies als sacrificats lectors del BonDia i als seus redactors gaudeixo d’aquest privilegiat espai, vaig preferir no opir boca tot quedant-me amb la idea que utilitzaria la columna per a rondinar pel trist destí dels trumfos i les trumfes i de retruc parlar-ne tot transmutant-me en l’Abuelo Cebolleta. Un personatge de còmic, com podran deduir els que no el coneguin, un xic xaruc. La sotragada que ha reblat el clau, però, s’ha tornat a produir aquest cap de setmana. Tot i que no em considero gens presumit, sempre m’he sentit afalagat quan m’han atorgat uns quants anys menys del que en realitat tinc. Ja fa cert temps, però, que aquesta tendència s’ha anat invertint, fins al punt que, en l’actualitat gairebé tothom m’afegeix anys. No els negaré que, en no estar-hi gens acostumat, m’ha sobtat com pot fer-ho qualsevol mena de decadència, i encara més si es tracta de la pròpia. Però aquest cap de setmana, s’han donat un seguit de condicions per a que les al·lusions a la meva edat s’hagin incrementat de manera gairebé exponencial. Per tal de treure ferro a la coïssor que m’ha envaït, he intentat defensar-me amb un somriure i certa ironia, tot i notar com, per dins, alguna cosa es bellugava. I jo que em pensava que estava vacunat contra la vanitat!