El Nobel a Bob Dylan va tenir a casa efectes paradoxals i, vist com han anat les coses, funestament premonitoris: no vam sentir cap crida a repassar la discografia del senyor Zimmerman, però en canvi vam desenterrar els cedés de Leonard Cohen, fins i tot els cassets!, i ens els hem cruspit des d’aleshores d’una forma estranyament compulsiva, com quan ets adolescent i escoltes una i mil vegades la mateixa cançó i no te’n canses mai. No ho acabem d’entendre perquè tampoc n’érem el que s’entén per incondicionals: no suportem aquest himne gòspel que és Halleluja!, i liquidaríem sense contemplacions els cors que tenia la mania de col·locar aquí i allà. En canvi, hem rebentat Songs of Leonard Cohen, especialment The Stranger Song –tema central de Los vividores, amb Warren Beatty i Julie Christie en un món tan hostil i glaçat que podria ser Andorra: si no l’han vist, aprofitin per fer-ho– i, aix, So Long, Marianne. També hem practicat alguna incursió a Various Positions. Es veu que en certa ocasió un periodista li va demanar la cançó que li hauria agradat escriure, i ell va respondre que ja ho havia fet: If It Be Your Will. El Sobrino del Diablo diu, en fi, que prohibiria les cançons d’amor, per indigestes i clòniques i prescindibles. I hi estem habitualment d’acord. Però, ¿què passa amb So Long, Marianne i els gloriosos dies a l’illa d’Hidra, amb Marianne Ihlen –busquin-la, esplèndida, a la contraportada de Songs Of a Room: va morir l’estiu passat– i el fillet d’ella? ¿No l’haurien estimat vostès també, Marianne? ¿Cursi? Potser sí. Com ho són totes les històries d’amor. ¿O no? Però ens hi juguem un peix que estan a punt, a punt d’obrir el Youtube i escoltar-la de nou: "Come over to the window my little darling...". Esnif.
