So Long, Mr. Leonard
L’any 1967 Leonard Cohen va treure al mercat Songs of Leonard Cohen, i he de confessar que jo i molts altres vàrem estar uns anys a descobrir-lo; m’avorrien les seves cançons. Els faltava el punch d’altres músics o grups. Els culpables foren els Stones, els Beatles, Frank Zappa, Neil Young, Led Zep i Bob Dylan, entre altres. Ja més esquerats, alguns a Andorra i d’altres fora, vàrem començar a tenir una mica més de seny i finalment vàrem comprendre que en segons quines edats de la vida quasi no existeix el futur i que el present no vol saber res de les veus de l’ànima. Després vàrem trobar el disc de Cohen… i tot començà a canviar.
Escoltant-lo vàrem intuir que l’honestedat intel·lectual i la sinceritat conformen el bagatge d’algunes persones, i que això les diferencia de la resta dels humans.
Amb Suzanne, So Long Marianne, The Stranger Song o Sisters of Mercy la nostra vida va caure en el parany de la poesia i mai més deixaríem d’escoltar el gran mestre, de vegades amb inevitable devoció. Cada un dels temes d’aquell disc va ser un aixopluc per a molts homes i dones d’arreu del món. L’honestedat i la sinceritat van perdent importància a mesura que ens abandonen alguns referents i no deixa de ser un tòpic dir que el consol que ens queda és la seva obra, però molts no en tenim prou. Piròman d’emocions, Leonard Cohen no va ser ni un gran músic ni un gran cantant, tal com s’entén en la música dels nostres dies. No obstant això, les lletres de les seves cançons estan escrites i interpretades des de la soledat i per a la soledat, dedicades a apagar els incendis del cor, una particularitat que no té res a veure amb la societat..., o sí? Com va dir fa molts anys: “No hi pot haver homes lliures si les dones no ho són.”
Cínic, surrealista, depressiu i sincer, poeta, humà, transcendent, amant del whisky i de les cigarretes –podem afegir-hi alguns altres adjectius–, ens va ensenyar que la poesia s’amaga també en altres expressions artístiques i m’adono que, en nombroses ocasions, caiem en la trampa d’utilitzar amb desmesura el terme poeta.
Escric encara amb la ressaca del Nadal, quan en aquella intimitat que permeten de vegades les festes possiblement vam fer un inventari de mancances i al costat dels familiars vam trobar a faltar amics i tots aquells que hem conegut de manera accidental, però sobretot trobàrem a faltar aquells que per les seves virtuts i qualitats humanes ens han ajudat en moments difícils.
I per acabar, deixeu-me afegir-hi que soc dels que pensen que en els nostres dies els premis sovint formen part d’un aparador que, segons les temporades, ofereixen articles de moda o rebaixats, a meitat de preu. Els de qualitat suporten millor el pas del temps i són considerats valors segurs, però en els perímetres de l’art sempre s’ha interrogat l’àmbit dels que treballen dos vessants, el de la reproducció o el de la renovació; per aquests motius cal que tothom s’interrogui i situï Leonard Cohen en l’apartat que cada un de nosaltres considera oportú; penso que amb ell la tristesa era més comprensible.
La propera nit clara sortiré de casa i miraré l’assemblea d’estels que s’aplega sobre el Casamanya. No crec que pugui veure la seva lluentor, però ho intentaré.
Gràcies i So Long, Mr. Leonard.
Versió per a imprimir